La sorpresa de veritat

19 d'Octubre del 2012

A l'endemà quan ens vam llevar, els vam dir que anàvem a la platja i ens vam posar el banyador a sota.

Vam haver de fer una bona estona de cotxe fins arribar al lloc i, un cop allà, els ho vam dir: ANÀVEM A BANYAR-NOS AMB DOFINS!!!!!!!!!!!!!!!!

Oh, que contentes es van posar!!!

I que llarga se'ls va fer -sobretot a la Dina- l'estona que ens vam haver d'esperar fins que ens va tocar (teníem dia i hora encarregada). Mentrestant vam anar mirant tots els altres animalons que hi havia per allà: foques, lloros, iguanes, sargantanes que ens vam trobar...

Per fi era el nostre torn! Ens van separar en grups i ens va tocar amb una altra senyora. Ens van assignar 2 dofins: el Louie i la Gypsi.

Vam estar una estona tocant-los i fent-los festes i llavors va arribar l'hora de "la passejada". Ens van fer nedar un tros endins i ens van dir que estiréssim els braços oberts. llavors ens va aparèixer un dofí per cada banda i ens vam agafar a la seva aleta, de manera que ens van portar a fer una volteta.

La primera, ben decidida, va ser la Dina:

Després ho va fer el Vito:

I llavors va ser el meu torn. No sé què va passar, però en comptes de 2 dofins a mi me'n van venir 3! I en tenia un per sota la panxa que m'anava fent pessigolles! Es devia despistar i es va afegir als meus...

La Lia, com que no arribava a l'edat, no va poder fer el vol, però tota la resta sí.

Els vam fer petons...

I més petons...

Els vam agafar de "les mans" i els ensenyàvem a "picar manetes"...

Després fèiem una cosa i ells ens imitaven...

El Vito feia sortir un rajolí d'aigua de la seva boca:

Jo els vaig esquitxar...

La Dina els va fer voltar sobre ells mateixos...

La Lia també els va esquitxar:

Van fer uns quants salts amb els altres dofins...

 I llavors els vam fer sortir corrent cap un costat i tornar (tot i que em sembla que els vam confondre amb les indicacions, perquè uns senyalàvem cap a un costat i els altres cap a un altre! :) )

Després vam fer de directors d'orquestra i els dofins van xiular i ballar una estona...

Quan ja se'ns va acabar l'estona, ningú volia marxar... ens hauríem quedat allà per sempre... són tan bonics i estan tan ben ensenyats... Les monitores els tractaven molt bé, com si fossin els seus nens petits, amb molts "mimos" i estimació.

Vam estar una estona "extra" xerrant amb la monitora i donant-los glaçons i, finalment vam haver de marxar...

Estem segurs que la Dina i la Lia no oblidaran mai aquesta experiència.