L'aniversari de la Moni

El dia 28 de Maig vam celebrar l'aniversari de la Moni. Havia fet 5 anys el dia 8 de maig, però com que el Juan Carlos i la Chantal s'havien comprat una casa nova i la gespa no es podia xafar encara, van aplaçar la celebració fins el dia 28.

Aquí tenim a la Chantal a davant de la casa nova:

És una casa estil "Rambler", que vol dir que és tot en una sola planta: la cuina, el menjador, la sala d'estar i les habitacions. Llavors té un "basement" (un pis a sota) que te'l venen sense acabar i tu pots decidir si hi vols fer alguna cosa o no. Ells hi van fer una habitació per a jugar.

Aquest és el darrere, que dóna a la "backyard" (el pati del darrera, evidentment :)), on hi ha un tros encimentat, per a posar-hi una taula i cadires i fer la barbacoa.

I aquesta és la senyora barbacoa!!!

Van llogar un inflable per a que la canalla estigués entretinguda i s'ho van passar la mar de bé!

Aquí era l'hora del pastís. El Mateo, que al juliol farà 2 anys estava ben a l'aguait! La Lia no hi surt perquè "es va equivocar de Pare" i com que vam riure es va ofendre molt i la tenia plorant a coll... (hi havia un amic d'ells, que també portava el cap pelat com el Vito, que estava assegut a l'escala, i la Lia s'hi va estar arrepenjant una bona estona fins que es va adonar que no era el Vito...)

I aquí ja abans de marxar, una foto amb tota la canalla (aquí faltava la Pilalita...)

Felicitats Moni!

L'Òpera de la Dina: THE LEGEND OF THE DRAGON'S EGG

El dia 23 de maig va ser un dia molt especial...

La classe de la Dina havia estat preparant una òpera des de l'inici de curs i aquest era el dia que la representaven davant dels pares.

Em sembla que hi ha 4 classes de 1st grade (1r) i només la classe de la Dina va fer això. Aquest any tenia 2 professores que "compartien la classe" perquè feien mitja jornada: la Mrs. Shumway i la Mrs.Szymanski. A la Mrs. Szymanksi li agrada molt la música i cada any fa participar la classe en el "UTAH FESTIVAL - Opera & Musical Theatre".

Al prinicipi de curs ja van començar a treballar en aquest projecte. La canalla va triar els personatges que sortirien a l'òpera. Després van pensar l'argument, van donar forma a la història, i van escriure la lletra i la música. Llavors va venir una senyora que va composar la música fent servir l'input dels nens. Quan la van tenir a punt, van gravar un CD per a cada nen i el van enviar a casa per a que l'anéssim posant, com a pràctica per al gran dia. Llavors també van preparar una coreografia i un cop per setmana l'anaven assajant.

I és el que passa amb la majoria de cançons (almenys a mi): quan no les has sentit mai, no t'acaben d'agradar i no els hi trobes res d'especial, però a mida d'anar-la sentint i sentint, va acabar essent una d'aquelles cançons que no et pots treure del cap, i et trobes cantant-la a tota hora i a tot arreu!!!

Un parell de setmanes abans de l'òpera ens van fer saber el dia i hora que es faria, i tant el Vito com jo vam mirar de combinar-nos-ho a la feina per a poder anar-la a veure (era a les 2 de la tarda). No ens ho podíem perdre!!!

També van demanar si hi havia algú que tingués disfresses de sirena senzilles i jo, que no en tenia cap, vaig pensar que li podria fer una cosa ben senzilla a la Dina. Li vaig dir, i ella em va demanar que en fes una per a cada nena! Com que només hi havia 8 nenes a la classe i, per tant, només 8 sirenes, em vaig decidir a intentar-ho! Li vaig comentar a la mestra i li vaig demanar que prengués mides de cada nena, per a poder-les fer una mica personalitzades.

Això va ser el cap de setmana que el Vito era a Alabama i va ser una mica estressant, perquè jo era sola a casa amb la Dina i la Lia i no donava per tot, però al final, després de passar unes quantes hores a la nit tallant i cosint, ho vaig poder acabar!

Evidentment, la Lia també va voler la seva cua de sirena... aquí la tenim de model, mentre esperàvem que comencés l'òpera ...

Vaig fer la llargada igual per a tothom, o sigui que a la Lia se li arrossegava per terra...però estava ben cofoia ella!

Aquesta és la Mrs. Shumway...

I aquesta la Mrs. Szymanski, atabalada amb els últims preparatius abans de començar...

I aquí tenim les sirenes. Estaven ben maques totes, amb la seva corona, el seu collaret i el seu braçalet de flors:

Havent acabat l'òpera es van posar tots els artistes plegats i vam poder fer una foto a tot el grup. Hi havia els dracs, els cavallers, les sirenes i els super-herois:

Un cop van haver acabat, es van asseure tots a terra al davant de l'escenari a mirar l'altra òpera (hi havia una classe de 2n que també ho havia fet). La Lia volia estar amb la Dina, i la Dina la va estar "cuidant" tota l'estona. És tan tendre veure com s'estimen... aquests moments tan dolços no tenen preu.

Vam gaudir l'espectacle especialment, perquè havíem vist tot el progrés i havíem pogut familiaritzar-nos totalment amb la cançó. Van estar treballant-ho molt i els va sortir el resultat!

Bravo, Dina!!!

Tinc "problemes tècnics" amb el vídeo, o sigui que queda pendent. Quan el tingui ja l'afegiré.

L'he penjat al You Tube. A veure si es veu bé...

http://youtu.be/5eeY5F4vOOA

XTerra Alabama

El dijous 17 de maig vaig portar el Vito a l'aeroport, que se n'anava cap a Alabama, a córrer un XTerra. La prova l'organitzava XTerra juntament amb la ITU (International Triathlon Union) i era el campionat del món ITU de triatló de muntanya. Per a poder-hi participar, havies d'anar amb la selecció del teu país, o sigui que el Vito va haver de demanar a la Federació espanyola de triatló si el podien apuntar. Evidentment, tal i com estan les coses, ell es va haver de pagar la inscripció, el viatge i l'estada. Com que era una prova ITU, s'havia d'anar amb el mono d'Espanya i s'havia de portar el nom i país estampat a davant i a darrera, utilitzant un tipus i mida de lletra específica (això ho vam haver de fer aquí, un cop vam rebre el mono).

La prova era el dissabte i, el divendres, el Vito se'n va anar a entrenar una mica pels voltants. Mireu què va trobar:

...Gestamp Alabama!!! Ja sabíem que era allà a la vora, però va fer molta gràcia veure la Planta en directe (des de fora, evidentment), amb el mateix logo de Gestamp que hi ha a Metalbages...

Aquestes són fotos que el Vito va treure del facebook (d'un noi que les va estar fent allà).

Aquí fent la transició de l'aigua cap a la bici:

Aquestes amb MTB...

El Vito deia que allà és tot molt verd. Hi ha molts arbres i és tot pla, amb la qual cosa l'únic que veus és arbres i més arbres... Una mica com a Finlàndia, que també és pla amb molts arbres...

Va dir que el circuit era molt bonic, tot per corriols, entre arbres...  No és els tipus de circuit que li va millor al Vito, així tot pla, amb molts zig-zags... per què ell no és tant explosiu, però li va agradar molt.

I això ja era la cursa a peu, també per dins el bosc.

Va acabar 8è, que està molt bé, però no es va acabar de trobar bé del tot, pel tema de la humitat. Feia molta xafogor, que al Vito no li va gaire bé, i corrent es va trobar la panxa rara.

La tornada va ser un caos... Li van endarrerir el primer vol i llavors ja va perdre el 2n. N'hi van donar un altre, que també va anar tard, i al final va arribar a les tantes...

Caminada al Wheeler Creek

El mateix diumenge, després d'haver rebut tots els regals, vam anar tots plegats cap a la presa del Pineview, a Ogden, a fer el Wheeler Creek, que és el camí per on es fa el primer tros de bici de l'XTerra d'Ogden. Puja des del Pineview (on es fa la natació) fins a mig camí d'Snowbasin. El Vito ho va fer amb mountain bike i després va seguir cap amunt al "Sardine Peak", i nosaltres ho vam fer caminant.

 Jo estrenava unes Five Fingers i estava encantada!

L'estiu passat me n'havia comprat unes semblants a les que tenia el Vito, que tenien una tira que passava per darrera el taló i es cordava al davant amb un velcro. En el peu esquerre, aquesta tira m'apretava molt el tendó i em molestava molt. Vaig passar tota la tardor i tot l'hivern sense posar-me-les i a la primavera em vaig decidir a anar a la botiga a tornar-les. Aquí és impressionant el tema dels retorns. Només et demanen si hi ha algun problema amb el producte, per a saber si és defectuós o si és que està bé, però no t'agrada o no et va bé. Sense questionar-te res, et tornen els diners en efectiu!

Com que a mi m'agradava la sensació d'anar amb aquestes sabates (és com si anessis descalç, però protegit) vaig entrar a la botiga, a veure si n'hi havia unes que no m'apretessin el taló, i vaig trobar aquestes que tinc ara, que no tenen la tira que passa pel darrere i va cap al davant. Aquestes tenen el sistema de tancat més com una bamba normal: amb llengüeta i cordons (que no me'ls apreto pas, perquè no fa falta).


A part dels diners que m'havien tornat de les de l'any passat, tenia un val de la botiga (et pots fer un carnet i cada cop que compres vas acumulant un % i a final d'any et donen un val per un determinat import, segons les compres que has fet), o sigui que em van sortir ben baratetes!

I, com sempre, la motivació d'aquesta caminada era caçar papallones!

La primera que van caçar, només començar la caminada, ja la volien guardar per endur-se-la a casa, però tot just acabàvem de començar!!!

Els vaig dir que provessin de caçar-les però que les deixessin anar totes, a veure quantes en podien aconseguir caçar i que, quan ja estiguéssim baixant i més a punt d'arribar, les que cacessin les guardaríem a la "gàbia de papallones" que teníem al cotxe.

Mireu aquesta que bonica: tota blanca amb aquestes taques carbasses:

Aquí les senyores van caminar com unes campiones i van caçar unes 30 papallones cada una!!! Com s'ho van arribar a passar de bé!!!

Em recordava a nosaltres quan érem petits i anàvem al bosc els caps de setmana. Recordo un cop que tots els germans també caçàvem papalllones i en vam poder caçar una d'aquestes tan precioses, molt grans, totes grogues amb ratlles negres i alguna taqueta de color vermell i blau, amb el final de les ales com si fessin una cua... En tinc molt bon record...

Aquí tenim les 4 papallones que havíem caçat cap al final, guardades a dins la "gàbia". Els van posar noms i van estar tot el viatge de tornada ben entretingudes observant-les i imaginant-se històries amb elles.

Va ser una excursió molt molt xula!

"Mother's Day"

El diumenge 13 de maig va ser el dia de la Mare aquí als EEUU. La Dina havia preparat coses per mi a l'escola i també pel seu compte i havia ajudat a la Lia a embolicar-me alguna coseta també.

Al matí, només llevar-nos, encara amb la son a la cara, ja em van fer asseure a l'escala per a donar-me tots els regals!

Em van regalar un collaret, uns bastonets de llavors coberts de xocolata que havia fet la Dina a l'After School Program, dibuixos...

També un "Sun Catcher" (no sé com es diu en català: seria com les vidrieres de les esglésies, de colors, però en petit i de plàstic).

Dibuixos i més dibuixos, tots amb cors i paraules d'amor... Aquest que aguanta la Dina, mireu quins núvols més bonics que té: ben blancs enmig d'aquest cel tan blau.

Aquest fins i tot amb una composició de cors... dos del dret (un de blau i un de vermell), enganxats amb un que és del revés (el verd)! Això és art amorós!

Em va fer molta il.lusió veure tot el temps que havia dedicat la Dina a preparar totes aquestes coses per mi.

Gràcies filles, sou uns Sols!

El 2n americanet de la colònia

El dia 7 de maig va néixer la Pilalita, la germana del Mateo, que havia estat el primer americanet de la colònia de professors visitants a Utah. El Jorge i la Pilala van ser pares per segona vegada, aquest cop una nena (la 1ª americana).

El dia 7 de maig el Jorge i la Pilala van ser pares per segona vegada, aquest cop d'una nena (la Pilalita). I el Mateo, que havia estat el primer americanet de la colònia de professors visitants a Utah, passava a ser el germà "gran".

Al cap de 5 dies vam quedar en un parc per a veure'ns i que ens presentessin l'americaneta.

Aquí la tenim, dormint dolçament... Ai senyor! Són tan bonics, tan petitons...

I aquí els Pares, ben feliços:

El Mateo, que està a punt de fer 2 anys, va estar jugant amb la Dina i la Lia tota l'estona. Quan ens trobem s'ho passen pipa tots plegats, tot i la diferència d'edats.

Aquí estaven enterrant les cames de la Dina a la sorra i ell també col.laborava!

També hi havia la mare de la Pilala, que havia arribat em sembla que just un dia abans que nasqués la seva néta. Quan vam retirar, vam anar tots plegats a sopar al Roosters.

"Teacher Appreciation Week"

La primera setmana de Maig va ser "Teacher Appreciation Week", que és una setmana dedicada a que els Pares i els alumnes mostrin el seu agraïment als mestres.

A l'escola de la Dina, per exemple, la PTA (l'associació de Pares) va passar un full amb propostes per a cada dia de la setmana: el dilluns podíem portar algnua cosa de material per la classe ("glue sticks", caixes de mocadors de paper, paper de cuina, tovalloletes per a netejar ...), el dimarts una fruita pel mestre, el dimecres una planta, i així cada dia (ja no recordo què era cada dia).

A l'escola del Vito, no estic segura si feien també això, o era més lliure... però alguns alumnes també li van portar alguna cosa. Aquesta de la foto em va fer molta gràcia:

Una Mare li va fer aquest regla tan guai: és una barra de xocolata, amb frosting per sobre, amb els números de xocolata també. Oi que fa gràcia? Aquí tenen motla traça a fer coses d'aquestes.

La lletra de la targeta diu: "Estic agraït fora de mida que siguis el meu mestre".

Les nostres floretes

 A principis de maig, les floretes que havien plantat la Dina i la Lia per l'"Spring Break" ja començaven a deixar-se veure.

En teníem de diferents tipus i estàvem intrigats per veure quines flors sortirien de on...

Ja no ens recordàvem ben bé de quines eren ni d'on les havíem plantat, o sigui que seria tot sorpresa!

A finals d'abril havia sigut "Earth Day" i a Orbit havien fet com una mena de "fira" pels treballadors amb diferents stands que ensenyaven què es podia reciclar, com fer bon ús dels aspersors per a estalviar aigua, també hi havia recollida d'electrodomèstics per a reciclar-los... I donaven una planteta per a que te l'enduguessis a casa i la plantessis. Jo vaig agafar una tomaquera (la de l'esquerra), una pebrotera (la de la dreta) i em sonava que també cogrombres... però no sé on són...

A finals de maig ja ens va sortir aquesta flor tan preciosa, de la planta que semblava una pinya. En tenim de carbasses i de grogues.

Un d'aquests dies al vespre, quan ja estàvem sopant, el Vito estava acabant de fer alguna cosa per fora i va entrar amb una "Black Widow" a dins d'una ampolla d'aigua cridant: "Ja tinc aquell exemplar!"

Resulta que feia un parell de setmanes, m'havia dit que havia vist una "Black Widow" per allà la menta, però quan va intentar caçar-la se li va escapar i no sabia si l'havia matat. Va dir que era molt gran i que vigiléssim de no remenar per allà (aquestes aranyes són verinoses i, tot i que no et piquen si no se senten amenaçades, no fa gràcia tenir-ne una per allà).

Al final aquest dia la va poder caçar. La foto no es veu molt bé perquè era dins de l'ampolla, però si us hi fixeu bé, a sota la panxa té una I vermella. I també es veu que li falta una pota (segurament el dia que va intentar caçar-la per primera vegada li devia trencar).

Aquí hi ha el dit del Vito per a que us feu una idea de com era de gran. Si te'n pica una de petita, igual no et fa gran cosa, però si aquesta pica a un nen petit, igual el podria matar...

Eigh... quin repelús...!!!



Caminada "de dones" pel Pineview

El dia 6 de maig vam pujar tots amb el cotxe al Pineview altra vegada. Aquest cop, el Vito se n'anava amb mountain bike i "les dones" anàvem a caminar. Anàvem a fer el mateix caminet que havíem fet amb el Rodri i la Moni, però volíem provar d'arribar més luny.

Parada al pontet per a tirar 4 pedres i 4 branques...

Vam estar admirant totes les floretes que vam trobar pel camí...

Més floretes...

Vam arribar a un tros que dóna a la carretera, perquè hi ha un altre pàrking  per a coençar el camí per un altre lloc, i vam veure que feien una cursa de bicis. La Dina i la Lia ja hi buscaven el seu Pare per allà al mig! :=)

Ara no recordo quanta estona vam caminar, però sí que recordo que vaig pensar "Déu n'hi do, aquest parell!" Llavors ens vam asseure en unes pedres a menjar el dinar (que també va ser molta estona!!!) i ja vam girar per a anar tornant.

Una miqueta abans d'arribar allà on teníem el cotxe, ens va atrapar el Vito per darrera, que ja acabava l'entrenament i vam acabar d'arribar tots junts.

Aquella nit van dormir ben planes, la Dina i la Lia.

L'"Extravaganza" de l'After School

El dia 4 de maig la Dina feia una actuació amb els seus companys de l'"After School program".

Totes les escoles del "Davis County" que tenen "After School program" havien estat preparant balls amb els seus nens i s'ajuntaven aquí per a fer aquesta "Extravaganza".

Fa uns mesos, quan la Dina va saber que farien això, va arribar a casa i em va dir molt amoïnada que ella no ho volia fer... I se la veia que patia... suposo que li feia vergonya no fer-ho bé... Em va dir que li digués a les mestres que ella no ho volia fer... Jo li vaig dir que no patís que, si quan era l'hora encara no volia fer-ho, que no ho havia de fer.

Van anar passant els dies i anaven assajant. La Dina ja va començar a ensenyar-nos a casa el que feia allà. Se sabia la coreografia sense música ni res! Ja se li veia que li agradava assajar-ho...

Em va agradar molt veure aquest canvi. Va passar de tenir por i patir per l'sctuació a gaudir-ho al màxim. Quan faltaven pocs dies per a l'espectacle, anava comptant els dies amb una il.lusió!

I al final va ser el gran dia! Vam anar a l'Auditori del "North Davis Junior High" (un dels Instituts que hi ha per allà) i vam deixar-la amb els seu grup. El Vito, la Lia i jo vam anar a buscar un seient i vam esperar a que comencés l'actuació.

Mireu quin mega auditori que tenen els Instituts. Aquí és una passada les instal.lacions dels "High Schools". Gairebé tots tenen pavellons i pistes d'atletisme.

La Dina abans de fer l'espectacle.... Els van donar una samarreta blanca i ells es van fer el cinturó.

I, finalment, aquí tenim el ball:

La loteria de la "green card"

El dia 1 de maig era la loteria de la "green card". Cada any es fa una loteria on sortegen 50.000 permisos de residència. S'ha d'aplicar uns dies concrets entre octubre i novembre de l'any abans i s'ha de tenir, al menys, estudis de "high school" (institut). Hi ha alguns països que estan exclosos perquè els EEUU considera que ja hi ha prou gent d'aquell país aquí i, llavors, la gent d'aquests països no pot aplicar per a la loteria.

Doncs ja sabent que no em feien el visat, la meva única esperança era aconseguir una "green card" a la loteria... esperava aquest dia amb candeletes per a veure què passava... Durant tot el dia vaig estar molt nerviosa, mirant a la pàgina web on has de consultar l'estat de la teva petició... Al matí encara no hi havia res penjat. Al migdia tampoc... llavors va començar a donar error (suposo que tothom ho estava consultant a la vegada i la pàgina es bloquejava....). Estava desesperada...

Al final, tornant cap a casa el Vito em va trucar i em va dir que no ens havia tocat (teníem dos números: un per a ell i un per a mi)...

Era l'última esperança que tenia i s'acabava d'esvaïr...

Vaig estar uns dies ben moixa i vam quedar amb el Vito que el dissabte aniríem al McDonald's per a que la Dina i la Lia estiguessin entretingudes jugant i nosaltres poguéssim parlar (amb elles per allà al mig és impossible!). Havíem de prendre moltes decissions sobre el nostre futur...

Tot i tenir clar que no hi havia volta de full, jo tenia com un pressentiment... Pensava que la cosa no es podia acabar així... M'hi trobo tant a gust, treballant allà, que em semblava que havia de seguir-hi. Tot i que la empresa és diferent, per a mi és com un segon Metalbages, m'hi trobo com a casa...

Total, que el divendres d'aquella setmana, mentre esperava el tren a l'estació de Woods Cross (en plegant de la feina), estava parlant amb un senyor que treballa allà. No sé com va anar la cosa, que li vaig dir que hauria de plegar el 29 de juny i ja no podria treballar més (evidentment amb llàgrimes als ulls...) i ell em va dir..."però s'estant mirant això del visat..." i jo li vaig dir que no, que no me'l podien fer... Ell va tornar a dir que sí, que just ahir havia parlat amb la Jeannie i li havia dit que s'ho estaven mirant! Jo ja no entenia res... Vaig passar un cap de setmana ben confosa, intenant entendre què estava pensant...

El dilluns vaig parlar amb el Kevin i em va dir que la Jeannie s'havia quedat molt impressionada amb un parell de feines que havia fet per a ella i que volia mirar si podíem tirar-ho endavant. Ell encara no m'havia dit res perquè no hi havia res segur i sabia que ho havia passat molt malament. No em volia donar falses esperances si al final havia de ser que no...

El divendres d'aquella mateixa setmana, el Kevin em va dir ben content que sí que ho tirarien endavant (Orbit pagaria les despeses del visat i jo les dels advocats) i que, si jo hi estava d'acord, que hauria de signar una carta on em comprometés a estar un cert temps a l'empresa, per a assegurar-se que no em pagarien les despeses del visat i llavors marxaria...

Des de llavors fins aquesta setmana he estat preparant paperassa per a tenir-ho tot a punt... Han estat unes 3 setmanes de molts nervis però finalment aquest dijous passat, dia 31, van enviar la meva aplicació pel visat. Ara, a esperar que tot vaig bé i me l'aprovin... Ho sabré d'aquí a uns 2 mesos, que és la mitjana de temps que tarden a processar-lo. Que llarg que se'm farà...

O sigui que el dia 29 de juny hauré de plegar i, si tot va bé, hi podré tornar el dia 1 d'Octubre.

Caminada al Pineview amb el JC i la Chantal

El diumenge 29 d'abril, just a l'endemà de les festes d'aniversari, vam quedar amb el Juan Carlos i la Chantal per a anar a fer una caminadeta amb la canalla.

Vam anar a fer un "trail" que hi ha a prop d'allà on anem a esquiar a l'hivern. Va vorejant el llac on fan la natació de l'XTerra i és molt planer.

Aquí hi ha la Dina amb el Rodri i la Moni.

Aquí la Lia s'escapava del Juan Carlos, que l'havia agafat a coll un moment...

Van estar tot el camí buscant i "seguint petjades d'ós"!!!

D'ossos no en vam trobar cap, però sí que vam trobar una serpent!

Entre les "bestioles" i tot plegat, van anar caminant com uns campions i no es van queixar ni un sol moment (només quan vam dir de girar per a tornar, que ells encara volien seguir endavant!)

Va ser una caminada molt curteta, perquè volíem anar a fer un "Brunch" (barreja de "Breakfast" i "Lunch") en un restaurant d'allà a la vora i ja se'ns feia l'hora que s'acabava el "Brunch" aquest.


Havent dinat, vam anar a la vora del llac per a que la canalla jugués una estona.

Feia un dia preciós, tot i que feia vent i l'aire era bastant fred, però ells, com si res, van estar jugant amb la sorra i l'aigua tota l'estona.

Allà, amb aquesta vista de les muntanyes mig nevades, el llac, el cel blau i el Sol, vam passar una tarda de relax, que ja ens feia falta, perquè faltaven 2 dies per a la loteria de la "green card" i, jo sobretot, portava un neguit a sobre que no em deixava viure...