Tornem a anar de càmping

El dia que va néixer la Lia, que és per Sant Llorenç, cada any hi ha una pluja d'estels (o almenys això diuen, perquè encara no hem aconseguit veure-ho mai...). Vam planejar anar de càmping allà al Pineview (el pantà on neden per l'XTerra) per a poder veure-la sense que hi hagués llum, però aquella tarda es va ben ennuvolar i va començar a ploure a bots i barrals i no feia pas cara de parar, o sigui que vam tornar cap a casa a dormir i vam decidir anar de càmping a l'endemà, a veure si teníem més sort.

Quan ens vam llevar feia un dia ben eixerit i vam anar cap al càmping. Vam plantar la tenda i, mentre el Vito se n'anava a córrer, jo em vaig endur la Dina i la Lia a la "platgeta" del càmping. Tenen un tros de pantà marcat amb boies per a que no hi entrin barques ni motos d'aigua, que és per a que la gent s'hi banyi. Hi ha sorra ben bé com la de la platja i l'aigua, tot i no ser salada, també ho semblava, perquè el vent hi feia onades.

Va ser la millor cosa que podíem fer: a la Dina i la Lia els va encantar! Estaven com boges amb l'aigua i les onades i la sorra! Realment no han estat mai gaire a la platja (la Lia es pot dir que mai) i els va fer molta il.lusió.

Van jugar amb la sorra i l'aigua, fent castells, forats, carreteres...

Feien torns per anar a carregar aigua...

Van estar jugant la mar de maques.

Llavors, cap el final, els vaig enterrar les cames i vam esperar que arribés el Vito per a fer-li una sorpresa.

Va ser una tarda genial.

L'Aniversari de la Lia

El dia 10 d'agost la Lia va fer 4 anys!!!

Va arribar a Utah amb 11 mesos, que ni caminava, i ara ja és tota una doneta...

Per celebrar-ho, vaig fer el mousse de maduixa, que ens encanta, i vam fer-li bufar les 4 espelmes.

Li vam regalar un kit per a fer una caseta d'ocell de fusta i un parell de pel.lícules de dibuixos.

Felicitats Lia!

Cherry Hill

Una altre de les coses que teníem pendents de feia molt temps era anar al Cherry Hill. És un parc aquàtic que està molt a la vora d'on vivim (uns 10' o 15') i encara no hi havíem anat mai.

O sigui que vam buscar un dia per a fer-ho, abans que el Vito comencés l'escola.

Hi ha un parell de piscines ambientades com de pirates, amb xorros d'aigua i tobogans petits.

Moltes sortides d'aigua les pots accionar tu mateix amb mecanismes que tenen muntats: aixetes que pots obrir i tancar, palanques que fan que es buidi una galleda que hi ha més amunt...

També hi ha un "lazy river" que és una piscina amb corrent que té forma com d'anella, com si fos un riu que va fent voltes, i hi tenen molts flotadors molt grans (com càmeres de rodes de camió o tractor) i t'hi asseus i vas fent voltes per allà. No és fondo i, si vols, també pots anar fent la volta sense flotador. A la Lia li agradava anar caminant i fent trossets "nedant" per a practicar...

També hi havia un circuit d'aigua en baixada amb moltes curves i obstacles i mini-cascades. També agafaves un flotador d'aquests, t'hi asseies i et "llançaves" cap el ciurcuit. Era molt divertit i ho vam fer uns quants cops tots, menys la Lia, que era massa petita per a fer-ho.

Segurament repetirem l'any que ve, que encara ens va quedar la zona dels tobogans grans per fer...

La Lia comença a nedar

A l'endemà de Lagoon, vam quedar amb el Manny per anar a nedar a la piscina on sol nedar ell. És una piscina olímpica descoberta a Salt Lake City i ens moríem de ganes d'anar-hi. La de Clearfield és de 25 yardes i interior, i sempre hi ha molt "merder" per a nedar... Jo personalment trobo molt a faltar poder nedar a l'aire lliure a l'estiu. M'encanta que em toqui el Sol mentre nedo...

Mireu quina piscina de luxe... Hi ha la piscina de nedar, amb tots els carrils muntats, i llavors aquest tros a la vora per la canalla.

La Dina va anar a cursets una setmana just quan vam arribar aquí a Utah, però ja no la hi vam apuntar cap més cop. Tot i així, mirem d'anar a la piscina un cop per setmana i ella sempre està fent capbussades i anant d'aquí cap allà per dins de l'aigua. Aquí ens va fer 4 braçades que, per no haver fet cursets, no estan gens malament ...

La Lia, que no ha volgut que la deixéssim anar mai (la Dina als 3 anys ens va dir "deixeu-me sola"), aquest dia es va decidir a provar-ho! Mireu com s'aguanta un trosset tota sola i, sobretot, fixeu-vos en el crit d'orgull i satisfacció que li surt al final, com dient: "Finalment ho he fet!"

Llàstima que era al final de l'estiu i no ens ho vam poder combinar per a tornar-hi... però queda pendent per l'estiu que ve!

"Lagoon Day" a Orbit

El dia 3 d'agost Orbit plegava d'hora (a les 12h) per a celebrar el dia de Lagoon. És un dia que l'empresa dedica al treballador com a agraïment per la seva feina durant l'any. Els treballadors que volen poden comprar tickets per Lagoon molt bé de preu, per ells i la seva família o amics. També reserven un pavelló de picnic (aquelles taules i cadires amb una teuladeta) per a que, qui vulgui, s'asssegui allà a dinar en companyia d'altres treballadors. Jo ja no estava treballant a Orbit, però vaig poder comprar els tickets igualment (surten a menys de metiat de preu). Just feia un any, aquest mateix dia de Lagoon, jo estava fent una de les entrevistes de feina que em van fer abans d'agafar-me...

Aquest any les samarretes eren vermelles pels adults i blaves pels nens.

Em va agradar, perquè la Lia ja s'ho passava bé del tot a les atraccions... L'últim cop que hi havia anat jo (feia un any) l'havíem "d'enredar" una mica, per a que hi pugés, i a vegades li feien por i no ho gaudia, però aquest any ja era diferent!

Moltes les feien la Dina i la Lia soles, i feia molta gràcia veure-les allà, totes soles, ben "independents"...

Ens vam fer un tip de pujar als "cavallets" (no sé si es diu així, el típic "tiovivo")... i també van pujar molts cops als "coches-choques" dels petits, la Lia també tota sola! Et fas un tip de riure veient com condueixen i, sobretot, veient als altres pares intentant ensenyar a conduir el seu fill des de lluny quan estan embussats!

La Lia sabia sortir molt bé dels embussos, però quan era tot recte i no hi havia cap obstacle, anava movent el volant constantment sense necessitat i anava fent esses tota l'estona! Per més que li diguessis que no calia, que podia anar recta, ella tossuda, i no podíem parar de riure...

Per suposat, els "baby boats" no van faltar! També va repetir més d'una vegada!

Em vaig trobar molta gent d'Orbit que m'anava demanant com tenia el tema del visat... Tant de bo me l'aprovin i pugui seguir treballant!

Tracy Aviary

Quan feia un any que érem aquí, un dia vam anar al Tracy Aviary de Salt Lake City, que és com un zoo, però només d'ocells, i la Dina va fer una activitat que era donar menjar a uns ocells. Entrava a la gàbia, i aguantava trossos de poma, i llavors venien una mena de periquitos tropicals (els Sun Conure) i menjaven de la seva mà (per a veure l'entrada del 2010, clickeu aquí).

Doncs això li va agradar tant i tant, que sempre ens demanava que hi volia tornar... Així que vam buscar un dia per a poder-hi anar... Com que el Vicent feia res que acabava d'arribar d'Espanya amb la canalla, els vam dir si els feia gràcia venir i s'hi van apuntar, o sigui que vam ser una bona colla.

La pega és que l'activitat que volia fer la Dina, la de donar de menjar als "Sun Conures" estava plena i ja no la podíem fer... Enlloc d'això ens vam apuntar a donar de menjar als pelicans...

Només entrar, ja ens vam parar en una bassa que hi havia per a donar menjar als ànecs. En aquesta mena de caseta verda hi ha una maquineta dispensadora de menjar d'ocells. És a l'estil de les màquines de gormanderies o fruita seca: hi poses un "quarter" (25 cèntims) i et dóna una ració. El Vicent aquí estava enfeinat "escurant" les miques que queien per les vores... potser en va treure una altra ració sencera!!!

Per allà a dins hi volten algunes aus soles, que no estan en cap gàbia. Per exemple, aquest paó, algunes gallines, uns altres ocells que semblaven com polles d'aigua...

Vam anar a veure els que hi havia en gàbies, com aquest que no recordo com es diu, però que és un ocell del desert i té unes pestanyes llarguíssimes, per a protegir-se de la sorra quan fa vent, i que sona com una gaita. Pobret, està en perill d'extinció.

També hi havia un tancat, però sense sostre, amb aquestes i altres àligues. No s'escapen perquè tenen les ales malament i no poden volar.

Llavors ja se'ns va fer l'hora d'anar a donar de menjar als pelicans...

La cuidadora els va donar una carmanyola amb uns quants peixos a cada un...

I quan tothom estava apunt van començar a tirar peixos als pelicans!

Els pelicans, que ja els esperaven, anaven obrint el bec per a "pescar" els peixos que baixaven volant. Tenen un bec molt curiós: la part de sota té com una funció de tisora, i s'obre cap els costats fent que quedi una membrana més ampla per a poder agafar millor el peix.

Aquí tenim un primer pla del nº 36 :). Mireu el bec, sembla que sigui més llarg que el seu coll!

Aquí hi ha un vídeo. Fa riure perquè a mig fer vam veure que hi havia un altre ocell més petitó, barrejat per allà al mig, que també venia a buscar peixos... Ja el veureu.

Tot voltant per allà vam veure aquest banc que ens va deixar ben parats... Sabeu qui els fa????

La "Fundició Dúctil Benito", de Manlleu!

Hi havia també un show d'ocells al mini-amfiteatre que tenen i vam anar cap allà a veure'l. Van demanar un voluntari i van agafar a aquest nen tan xic, li van donar aquest bol amb menjar i li van dir que sortiria l'ocell més gran que tenien allà. De cop, va sortir aquest Emu corrent, directe cap al bol. Vaig pensar que aquest nen tenia molt valor, perquè tal i com venia de ràpid l'ocell, em sembla que jo m'hauria espantat i hauria deixat anar el bol a terra!

Va estar menjant amb molta afició i el nen va aguantar allà com un campió.

Després ens van ensenyar com era un ou d'Emu. És aquest tan negre que té a la mà esquerra. I ens van demostrar com era de fort un ou, tot i que ens semblen tan fràgils...

Van posar l'ou a dins d'una mena de caixa sense tapa i sense costat de davant per a que podéssim veure l'ou tota l'estona i, a sobre, hi van posar un coixí i una tapa de fusta que no estava agafada enlloc, només arrepenjada a sobre el coixí. Va anar posant-hi peses a sobre per anar fent pes, però va arribar un moment que es van acabar les peses i l'ou encara no es trencava. Llavors va demanar voluntaris que pesessin unes 30 lliures (15 kg, més o menys) i els va fer asseure a sobre... L'ou no es trencava... Al final, van anar venint voluntaris que pesaven més i es va aconseguir trencar l'ou. No ho recordo exactament, ara, però em sembla que el pes era de més de 50 kg...

Mentre dinàvem, se'ns va estar passejant per allà aquest paó...

I aquí tenim uns ocells ben peculiars... Un Mussol-Dina, un Tucà-Àlex i un Sun Conure-Lia...

S'ho van passar molt bé, però la Dina ja ens va demanr per a tornar-hi, per a poder donar de menjar als Sun Conure com aquella altra vegada...

Caps de setmana a Snowbasin

Una altra de les coses que hem estat fent aquest estiu és pujar a Snowbasin els caps de setmana. Tant si era dissabte com diumenge, almenys un cop per setmana pujàvem a les pistes d'esquiar per a que el Vito podés fer el circuit de bici i córrer de l'XTerra. Jo també tenia previst fer la cursa de muntanya de l'XTerra i quan el Vito acabava, agafava el relleu i me n'anava a córrer jo.

Gairebé des de mig juliol que vam anar pujant-hi cada cap de setmana.

A part de com se'ns posa de bé fer exercici, només el fet d'estar allà a dalt, al mig de les muntayes, amb aquell paisatge tan bonic i l'aire tan net i fresquet, ja tornàvem ben renovats cap a casa.

La Dina i la Lia era com si no hi fossin... sempre tenien feina... al principi pujàvem alguna joguina: aquestes anelles, algun joc de pilota, les bicis ...

Tot i que s'ho passaven la mar de bé amb aquests jocs...

... el millor era quan jugaven amb el que la natura els donava allà...

Tant si dúiem els caçapapallones i "la gàbia" com si no, el que els mantenia més enfeinades era caçar papallones (fins i tot amb les jaquetes!) o "saltamontes" o marietes o qualsevol bestiola que poguessin trobar... Llavors amb troncs, pedres o herbes, els feien cases i circuits...

Aquí la Dina n'havia atrapat alguna i la Lia anava a buscar alguna cosa que els feia falta... Són un bon equip i treballlen molt bé plegades!

Evidentment també teníem les estones d'exercici... Verticals i lateral per aquí, tombarelles per allà...

Els dies que portàvem les bicis, anaven a fer un circuit que hi ha allà mateix, amb un caminet enmig de l'herba i alguns obstacles, com pedres, ponts de fusta, pujades i baixades...

La Dina es veu allà al final, ben petitona...

Cap al final de l'estiu, quan els espanyols que se'n van a casa per l'estiu havien tornat, també havíem engrescat algú i havien pujat amb nosaltres. Així jo podia anar a córrer amb el Vito sense haver de fer "relleus", i la Dina i la Lia tenien canalla per a poder jugar.

Anem de càmping!!!

Portem ja més de 3 anys aquí i sempre ens delíem per anar de càmping, però aquí no teníem res de material (tenda, sacs, matalassets...) i no ens ho podíem comprar...

L'Ester i el Mateo (aquells dos mestres de l'escola del Vito que són tan macos i que van decidir tornar cap a Espanya després del seu primer any aquí) tenien de tot i ens van fer un gran regal abans de marxar: ens van donar la seva tenda, 2 sacs de dormir, 2 matalassets i una cadira plegable!

Van estar molt contents i agraïts i ja vam començar a rumiar on aniríem a estrenar-ho. Just aquella setmana, el Manny (de la feina) em va dir que se'n volien anar de càmping al "Butterfly Lake" amb un amic i un altre noi de la feina i la seva família. Vam mirar on quedava i ens hi vam apuntar de seguida.

És un d'aquests càmpings en un Parc Natural, que no tenen serveis ni res. És com si acampessis al mig del bosc, però tenen parcel·les definides (sense marcar ni res) perquè hi ha una taula de picninc i un lloc per a fer foc a terra amb unes graelles per cada una. Es paga un preu per parcel·la i dia, i un altre per cada cotxe, i es posa a dins un sobre en una bústia que llavors ve el Ranger a buidar a l'endemà.

Només arribar allà ens va omplir una sensació de benestar... Era tan bonic... una mà de pins i avets, amb una olor que feien... i un aire tan net i fresc... (a casa feia molta calor, però aquí era molt amunt -estàvem a 3.150 m- i es notava la diferència).

Vam plantar la tenda de seguida per a tenir-ho tot a punt i poder sopar.

El Manny i el seu amic es van preparar "Hobo food" (seria com el menjar dels pobres) que consistia en posar verdura (patata, ceba, pastanaga, xampinyons...) i carn tot barrejat i embolicat en paper d'alumini i deixar-ho a coure entre les brases.

Nosaltres vam portar la paella de casa i unes restes de verdura i hi vam afegir uns ous per a fer un remenat...

El Manny té un gos que es diu Prince i és tan maco... És súper bo i obedient. Va estar tota l'estona a la vora del Vito mentre feia el sopar i no va ni intentar agafar res. El Manny el té molt ben ensenyat i el controla molt per a assegurar-se que es porta bé.

La Dina i la Lia van estar jugant molt amb ell i també amb la terra, les pedres, els troncs... Si hi ha natura, no necessiten res més (tot i que havien dut unes nines, per si un cas...).

Mmmmmm!!! Ja teníem el sopar a punt!!!

Aquest és el "Hobo food" un cop cuit:

Quan vam acabar, el Manny havia dut una sorpresa per a la Dina i la Lia: material per a fer "Smores"! Els "smores" són unes postres molt típiques de quan es va de càmping. Es posa un "marshmallow" (un núvol) al final d'un  pal d'aquests per a torrar pa al foc a terra...

... i s'acosta al foc per a que s'estovi / torri una mica.

Un cop ja està estovat / torrat, es treu del pinxo i s'hi posa la resta. Es fa com un entrepà: primer va la galeta, després xocolata, després el núvol i galeta per sobre altra vegada.

A la Dina i la Lia els va fer molta il.lusió poder menjar "smores" en un ambient de càmping de veritat!

Mmmmmmmmmmm!!!!!

Fins aquí tot perfecte... però a l'hora d'anar a dormir... van arribar aquells altres amics amb la família... i ja es va acabar la pau... Vam estar ajudant-los a muntar la tenda a les fosques i vam anar cap a dormir perquè ja era tard...

I ells es van quedar fent sarau, tot i que ja era passada l'hora de fer silenci... Primer vam pensar que estaven sopant i que quan acabessin ja pararien, però no va ser així... Es van estar fins a les tantes (em sembla que fins allà a les 4h de la matinada) bebent, cridant i fent bestieses.

Total, que, evidentment, tothom es va queixar i, a l'endemà al matí, el Ranger que es cuidava del càmping ja va venir a veure'ns i va demanar que tots els que ocupàvem la parcel·la marxéssim.

El Manny estava molt disgustat i avergonyit pel comportament dels seus "amics" (bàsicament va ser la família del seu amic) i ens va demanar disculpes. Nosaltres primer no volíem marxar, perquè no havíem fet res dolent, però ens la jugàvem, perquè la gent de la vora estava molt enfadada i no sabien qui havia fet i qui no... o sigui que vam plegar la tenda i ens en vam anar...

Ens sabia molt greu haver de marxar sense haver pogut fer res per allà i vam decidir anar a un altre llac que hi havia a la vora i decidir què féiem.

La Dina i la Lia van estar jugant al llac i, al cap d'una estona vam marxar a fer una caminada.

Vam triar la més curteta que vam trobar i que portava a un llac. Era una passada anar caminant per allà: se sentia una olor de pi tan bona... i l'aire era tan net i fresquet...

Vam arribar al llac i, com que s'estava tapant, vam menjar una miqueta ben ràpid i vam començar a baixar.

Pel camí ens van començar a caure unes gotes ben grosses i, just quan vam arribar al cotxe, ens va fer una bona tempesta.

Tot i els contratemps del càmping i la pluja del final, ens ho vam passar molt bé i vam dir que tornaríem una altra vegada, perquè aquí dalt és preciós.