Dijous dia 3 de Novembre del 2011.
Per fi havia arribat el dia: esperàvem aquest viatge amb "candeletes"... Era el primer avió que agafaríem des que vam arribar aquí a Utah!!! Tant com ens agrada viatjar, i tant que ho havíem fet... i ara dúiem 2 anys aquí encallats, que no hi havia manera... Per fi, amb l'excusa de la Marató, vam organitzar un mini-viatget per tota la família!
Aquí era abans d'agafar l'avió, encara mig adormits, esmorzant una mica...
Ens va tocar seure gairebé al final de tot, 3 en una banda i 1 (el Vito, evidentment :)) a l'altra...
Quan vam arribar a JFK vam haver d'agafar un trenet que ens va deixar al metro, i després havíem d'agafar un autobús que ens portaria a New Jersey, que és on teníem l'hotel (els hotels de NY eren caríssims!!!!!!!!! uns $300 per nit!!!).
Com que no teníem ni idea d'on havíem d'anar a esperar el bus, ni on comprar els bitlles (l'estació era gegant), el Vito se'n va anar a informar-se i nosaltres i maletes ens vam quedar esperant-lo. La Dina i la Lia s'ho van passar pipa fent "curses" a sobre la maleta amb rodes...
S'embalaven i llavors es paraven a la paret.
El bus ens va deixar gairebé enmig d'una autopista que tenia una escala que baixava als carrers de la ciutat, però nosaltres no havíem d'anar per aquests carrers... Nosaltres hauríem hagut de fer un tros d'autopista endarrera per a anar a parar a l'hotel i, evidentment, no podia pas ser: de nit, amb maletes i canalla!!???!!! Total, que ens vam trobar allà penjats... Mentre anàvem a dins al bus havíem estat preguntant a tothom a on havíem de baixar i tothom va veure que no anàvem pas bé... Total, que allà on vam baixar nosaltres, també va baixar una noia índia que ho havia sentit tot i ens va oferir anar a casa seva per a que el seu home ens portés a l'hotel amb cotxe! Ens va salvar la vida!!!
Després de totes les peripècies, vam arribar a l'hotel i, com que estàvem bastant aïllats i no coneixíem els voltants, vam optar per a trucar a un restaurant de menjar xinés que portava menjar a domicili. I aquest va ser el nostre sopar.
Aquest que sembla el "Popeye" és el Vito...
A l'endemà ens vam llevar i, el Vito, que se n'havia anat a córrer, havia explorat els voltants i havia descobert una altra parada del bus, que és la que hauríem hagut de fet servir. Un cop a punt, ja vam pujar cap allà i vam aprofitar per a esmorzar en una pastisseria italiana que hi havia al davant. Mmmmmm!!!
Quan el bus va arribar a l'estació de NY, ja vam agafar el metro per anar a buscar el dorsal de la Marató. Primer, però, ens vam fer unes fotos aquí a l'estació, amb aquestes estàtues que feien cua per a pujar al bus...
Hi havia una porta i tot!
Els dorsals els donaven al Jacob Javits Convention Center, entre la 11th Av i 35th street, a Manhattan.
Anant cap allà flipàvem de la mà de gent que hi arribava a haver de la Marató. O bé els veies que ja tornaven amb la bossa de la cursa, o bé anaven cap allà, amb vestimenta i pinta de corredors.
Aquí ja ens vam quedar parats de l'organització... Amb tants mils de persones que voltaven per allà (hi havia 45.000 corredors), ho havien de tenir organitzat a la perfecció... Segons el teu nº de dorsal, t'anaven distribuint cap a un lloc o altre. Hi havia com un mostrador molt llarg, amb diferents zones que anaven per nº de dorsal. Segons el teu número, anaves a un tros del mostrador o altre a recollir la teva bossa del dorsal. Hi havia mils de persones, i no vaig haver de fer gens de cua.
Aquí es veu un tros de l'edifici. A part del lloc per a recollir el dorsal, hi havia una Expo amb tot d'stands de diferents marques que oferien els seus productes. Alguns donaven mostres (Gatorade, barretes Cliff o Power Bar, ...). Hi havia Asics, Puma, Polar, NB, Mizuno, Altra ...
Feia gràcia estar passejant pels carrers de NYC. Eren carrers plens de vida i moviment, i això no ho tenim pas, allà on vivim ara! i aquests edificis tan grans i alts...
Ens vam fer un tip d'agafar el metro, per a anar d'un lloc a l'altre. Ja vam comprar un passi que durava una setmana (tot i que no faríem servir tots els dies, però que ens sortia més a compte que comprar un bitllet cada vegada que l'agafàvem).
Havíem conscienciat a la Dina i la Lia que havíen d'estar molt al cas i donar-nos sempre la mà, perquè allà a NY era molt gran, hi havia molta gent i ens podíem perdre molt facilment. I ho van fer genial. La Dina, sobretot, n'era conscient en tot moment i ens va ajudar molt.
El primer dia ja vam pagar la novatada... Resulta que, al metro, hi ha les diferents línees, però també hi ha com si diguéssim diferents serveis: el Local i l'Express. El Local para a totes les parades, i l'Express només para a les parades que tenen un puntet més gros al mapa... Doncs, evidentment, nosaltres no ho sabíem... i vam agafar l'Express per anar a un lloc on no va parar!!! Vam haver de baixar a la següent parada (que era a la porra) i tornar endarrera, assegurant-nos que agafàvem el Local!
A Central Park, mentre jo corria una miqueta, la Dina i la Lia van estar jugant en un parc. Feia un fred... feia molt vent, i el fred se't posava per tot arreu...
Em sembla que aquesta es la Catedral de St.Patricks. És molt peculiar, perquè està aquí al mig, envoltada de gratacels per tot arreu... i amb aquesta estàtua tan moderna al davant...
Ens vam arribar al Rockefeller Center, que té una pista de patinatge sobre gel on devien estar fent un anunci d'alguna cosa, perquè hi havia aquesta parella patinant, i tot de fotògrafs fent-los fotos...
Aquí era on cada dia ens esperàvem i esperàvem fins que arribava el bus que ens havia de portar a NJ. Hi havia moltíssima gent que els agafava, aquests busos, i algun cop ens havíem hagut d'esperar a que arribés un segon autobús...
Aquest dia va fer de bon esperar... tot menjant un geladet...
Avís: si mai aneu pels carrers de Manhattan i us trobeu aquests ninos "tan graciosos", no us hi feu cap foto! llavors us paren la mà per a que pagueu...
Entre el Garfield i els del Barrio Sésamo, ...
Això em sembla que era el dissabte... Vam sortir al matí en busca d'un parc amb esquirols... Primer vam anar a un parc que no tenia gairebé arbres, però hi havia tot de casetes amb paradetes... Es van enamorar d'unes orelleres i vam decidir comprar-les com a "Souvenir" de New York... La veritat és que eren molt boniques.
Mireu si n'arribaven a tenir de diferents colors i estampats!...
Aquesta foto és a dins el metro. Ens en vam fer un tip, d'anar-hi... Hi havia cops que no hi cabíem i no teníem lloc per a seure, però aquí anàvem ben amples i la Dina i la Lia s'havien ben esverat i no paraven de canviar de seient tota l'estona. S'ho van passar millor que en un parc d'atraccions!
Aquest dibuix tan bonic i original era a dins del vagó del metro. El Vito va dir que s'assemblava als dibuixos del Quicu Palomar de Moià, i li va fer una foto.
Tot anant a buscar un altre parc que tingués esquirols, vam trobar aquestes obres d'art que havien fet a les faroles. Aquesta es deia FLAMING CACTUS i estava feta per "The Animus Art Collective". Estava fet amb tot de brides de colors i feia molt de goig.
Aquí es veu com n'hi ha una altra més endarrera, amb uns altres colors. N'hi havia una bona colla, en aquest carrer.
I ara bé la millor part de tot el viatge! El motiu d'alegria més gran que vam tenir! La raó per la qual tant la Dina com la Lia volen tornar a New York i no paren de demanar-ho!!!!...
ELS ESQUIROLS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Havíem anat recollint aglans i també teníem una mica de pa que no ens havíem menjat, però el pa no els agradava pas, només agafaven els aglans!!! Ja saben el què és bo, ja... :)
Jo vaig ser la primera que els en vaig donar, per a que veiessin com ho havien de fer (primer elles els perseguien, en comptes d'estar-se quietes i, és clar, els esquirols se n'anaven!). Els vaig ensenyar que s'havien d'estar agenollades o acotades, ben quietones, amb la mà estirada, sense moure-la ni fer soroll. Va ser una passada, notar aquelles manetes de l'esquirol tan finetes, que agafaven l'aglà allà a les meves mans...
No m'estranya que els agradés tant i tant!
De seguida van fer-ho ben quietones i els esquirols no deixaven de venir...
Aquest era el que va venir més sovint...
Amb les quantitats industrials d'aglans que havia aprovisionat la Dina (li feia tanta il.lusió poder trobar esquirols que no parava d'omplir-se les butxaques) aquest esquirol de ben segur que passarà un hivern ben tip!
És una passada com són de lleugers i ràpids, i com s'enganxen as arbres... Aquest semblava una manta, ben arrapat a l'arbre.
Aquí hi ha uns vídeos molt curtets, però que són un tresor...
Us heu fixat que bé que s'agenollaven i es quedaven quietones?
I, com a bones germanes, anaven fent torns per a donar els aglans als esquirols...
Aquest, el molt golafre, va repetir, eh?
Fixeu-vos aquest, com s'arrepenja amb la poteta a la mà de la Lia...
Quan ja portàvem una bona estona donant menjar als esquirols (no podem dir que se n'haguessin cansat, encara...), vam anar a un altre lloc del maateix parc on hi havia aquest noi que feia aquest dibuix amb guixos a terra, també hi havia alguna paradeta, i un parell de nois que tenia tot de gent en rotllana mirant-los. Feien espectacle (la gent reia molt) i demanaven diners a la gent com per apostar a veure si serien capaços de saltar a tota una filera de gent que s'havien ofert com a voluntaris. Van tardar moltíssim, però al final van fer un salt impressionant i van saltar tota la filera!
Aquest dia (el dissabte) havíem quedat per a trobar-nos amb el Javi i la Lucía (uns professors que també havien estat a Utah). L'any passat van decidir canviar i van anar a NY a ensenyar a l'escola de les Nacions Unides. Era el seu somni, i ho van aconseguir!
Vam anar a un restaurant italià on et feien la pasta allà al teu davant. No és que te la coguessin, només, et feien literalment els macarrons o els espaguettis, o el que fos, i llavors els coïen i t'hi posaven la salsa que haguessis demanat. Vam passar una bona tarda (la Lia estava tan cansada que va fer una bona migdiada)...
Al metro, camí cap a l'estació per a anar a buscar el bus que ens portaria a l'hotel, encara estava mig endormiscada...
I va arribar el dia de la Marató!
Em vaig llevar molt d'hora (a les 4h o les 5h?) i vaig agafar un taxi que havia encarregat des de l'hotel, que em va portar fins a un lloc de NJ on sortien autobusos de l'organització que et duien a la sortida a Staten Island.
Allà, segons el teu dorsal, et feien anar a un dels 3 "Villages" que tenien, i dins de cada villa, a un dels diferents corrals de sortida, també segons el nº de dorsal. Feia una mica de fred, però m'havia comprat tot de roba de 2ª mà (pantalons, anorak, gorro, ...) que vaig portar fins a última hora (la bossa amb la teva roba l'havies de deixar en uns camions UPS una hora i mitja abans de la sortida) i no vaig passar molt fred.
La cursa va ser impressionant (amb tanta gent, i tot tant ben organitzat... impecable), però jo no em vaig trobar bé. Em feia gràcia tornar a fer 3h20’ com a Logan, o menys, i la veritat és que vaig començar molt bé, i em trobava còmoda, però a partir de la milla 14 ja vaig tornar a estar malament de la panxa (igual que a Ogden) i ja no vaig poder seguir al ritme que “tocava”... Suposo que devia ser l’aigua, el gatorade i els power gels que em vaig anar prenent, que no se’m devien posar bé... Tenia una pilota a la panxa, que no em deixava córrer bé... Vaig parar a treure uns quants cops, i després tornava a provar de beure una mica, però ho tornava a treure... Total, que llavors ja vaig anar petant i vaig acabar com vaig poder. Almenys estic contenta que vaig acabar, perquè per ganes hauria plegat, però vaig anar tirant fent el que podia i vaig acabar amb 3h40’.
Aquests són els primers...
Anaven tan ràpid que el Vito els va poder veure durant 2 segons!!! És impressionant! Van per sota de 3' el km (i els últims km els fan a 2'40"...). I N C R E Ï B L E !!!
Aquí surto jo, amb una samarreta rosa descolorida i unes malles grises, amb els guants al cul, a dins les malles... (va fer molt bo i de seguida vaig tenir calor... el gorro el vaig llençar, però els guants els vaig voler conservar...). Aquí ja em trobava fatal, però encara no havia pogut treure...
A l’arribada, no ens deixaven parar, ens anaven fent caminar passant primer pel lloc on ens donaven la medalla, el lloc dels fotògrafs, el lloc on ens donaven la manta tèrmica, on ens posaven l’adhesiu que aguantava la manta tèrmica, on ens donaven una bosseta amb begudes i menjar, ... tot això sense parar de caminar i amb cents de voluntaris que ja ho tenien tot preparat... Al final, ens desviaven segons el nº de dorsal i ja et trobaves els camions de l’UPS aparcats, amb rètols amb els nº de dorsal i et donaven la bossa. No van tardar ni 5” a trobar la meva (a Ogden potser vaig tardar mitja hora, per a que me la trobessin i corríem moltes menys persones)... Van tallar molts carrers i ja van dir que planifiquéssim trobar-nos amb la família al cap d’1h d’haver arribat, perquè hi havia tanta gent... Ja et deien que quedessis en un lloc molt concret i allunyat de l’arribada per a trobar-te.
Quan ens vam trobar, i el Vito em va aconseguir una Coca-Cola, que és l'únic que m'entra quan se'm tanca l'estómac, vam anar caminant per a sortir del merder, i vam estar en un Parc per a que juguessin una mica la Dina i la Lia.
A l'endemà vaig tenir agulletes a les cames, una butllofa a sota els dits del peu i una ungla que va acabar queient sencera, però no vaig tenir gens de mal als genolls ni articulacions. Amb 4 dies vaig estar com nova. Em vaig quedar parada de com em vaig recuperar de bé!
I aquí és com matàvem l'estona a l'aeroport, abans d'embarcar per a tornar a casa...
Va ser un viatget genial, que no crec que la Dina i la Lia ooblidin fàcilment... Potser no recordaran perquè hi vam anar... però sempre recordaran aquells moments amb els esquirols!!!
