El 27 de juny vaig començar a treballar! Portava 2 anys sense feina (remunerada) i després de la Marató de Logan vaig començar a buscar. Des de l'Octubre fins que vaig començar aquí no havia deixat de buscar ni una sola nit (de dia no tenia temps)...
Finalment, em van agafar a Convergys (un "call center") per a donar servei al client per telèfon! Jo, que no gosava agafar el telèfon per a trucar a ningú, perquè no els entenia, "m'apunto" a treballar amb telèfons! Al començament eren 3 setmanes de "training" tot a la classe, i llavors eren 2 setmanes de transició, amb estones agafant el telèfon i estones a la classe. Vaig decidir a començar per vàries raons: primera, perquè estava molt apurada necessitava treballar, segona, perquè em volia pagar el permís de treball fos com fos, tercera, perquè sempre podia dir que volia plegar, i última, perquè pensava que ens donarien com un guió amb preguntes i respostes tipus, i que sempre seria el mateix...
El primer dia vaig arribar a casa plorant... No em veia pas capaç... Érem un grup de 15 o 20 persones, i no entenia els comentaris que feien a la classe, i era en directe... Com volia entendre gent que només sentiria per telèfon? A més a més, res de preguntes model... Hi havia una mà de coses a saber, que era espantós... Et podien sortir amb qualsevol cosa...
Vaig decidir aguantar la 1ª setmana i plegar.... Però el sou era tan baixet, que vaig pensar que no en tindria ni per a pagar-me el ditxós permís de treball... o sigui que vaig decidir intentar aguantar 2 setmanes... Al final de la 2ª setmana, vaig dir... de fet, són els únics que m'han donat una oportunitat, i mira que havia enviat currículums i currículums... potser que aguanti fins a l'última setmana de training, abans de la transició i llavors els digui que no em veig en cor d'entendre a la gent, a veure ells què em diuen... Realment, hi havia gent que ho podia fer bastant pitjor que jo: sí que era gent americana, que no tindrien problema en entendre a la gent que truqués i que es podrien comunicar sense problema però, a part d'això, s'havia de saber com solucionar-los el problema i com fer anar el sistema per a deixar-ho tot documentat i trobar les respostes i llocs on fer les coses. Hi havia un parell de persones que no sabien ni canviar de pantalla, i no tenien ni idea de moure's pel sistema (i teníem 3 o 4 sistemes on treballar)...
Total, que es va fer el dia abans de començar als telèfons i li vaig dir entre llàgrimes al meu supervisor que no em veia en cor... I ell em va dir que no patís, que ell tenia un amic de Bulgària que s'havia trobat amb el mateix, i que al principi no s'entenien, però que al cap de poc va millorar molt i li anava tot molt bé. Que ell creia que jo ho faria molt bé, que s'havia fixat com anava a classe i que creia que no hi hauria problema.
O sigui que al final vaig agafar trucades... Mare de Déu, quin patir! A part del problema de comunicació (que al pricipi va ser gran, però que va anar millorant molt), em vaig adonar que en aquest training tan intens de 3 setmanes no ens havien ensenyat el que realment feia falta... No sabíem fer les coses més bàsiques que ens demanaven els clients... I només teníem 2 persones que ens ajudessin per un grup de 15 o 20! O sigui que t'havies d'estar esperant amb el client al telèfon a que algú estigués disponible! Evidentment, els clients estaven ben enfadats i amb raó. Va ser uns dies terribles... I per si no n'hi hagués prou, a la setmana següent, ja no ens deixaven anar a demanar els dubtes a aquestes persones, sinó que ho havíem de demanar pel xat... La veritat és que va ser horrorós... Jo sortia a entrenar als matins, abans d'anar a treballar i no podia córrer... havia d'anar caminant perquè m'ofegava. Estava tan angoixada que tenia els pulmons ben comprimits... I no era només el patir al telèfon... Arribaves a l'empresa (havies de fer-ho almenys 5' o 10' abans de l'hora) i havies de buscar un cubicle que estigués disponible (no tenies un lloc només per tu), engegar l'ordinador, i anar al programa de fitxar. Per molt que portéssis mitja hora a l'empresa, si no fitxaves a l'ordinador, no et començaven a comptar les hores. Llavors teníem mitja hora per dinar i 2 descansos de 10' però, igualment, l'estona començava a comptar des que fitxaves a l'ordinador, fins que tornaves a fitxar en acabat. O sigui que si havies d'anar al lavabo, i l'estaven netejant, entre anar i venir i l'estona d'esperar, ja gairebé se t'havia acabat el descans i no et donava temps de res. Realment era molt estressant. Les trucades també: una darrera l'altre, i tu no podies dir, m'espero 2" a agafar-la. Portava uns auriculars i la trucada senzillament entrava, sense haver de fer res. Senties un "pito" i ja tenies al client allà. Amb cosa de res em vaig aprimar bastant, de nervis i angoixa...
Mentrestant jo no deixava de buscar feines i enviar currículums, perquè aquest no era un lloc en el que vulgués o pugués treballar gaire temps més... I em van cridar de 3 llocs per a fer entrevistes!
Un lloc era una escola pública, que volia ajudants dels mestres per a un parell de coses diferents, però eren molt poques hores i el sou era molt baix.
Un altre lloc era la Weber State University, que buscaven un ajudant per l'oficina pel programa d'anglès com a segona llengua (ESL) que tenen allà pels estudiants estrangers.
L'altre era a Orbit Irrigation, una empresa que fa aspersors i sistemes de reg, i buscaven una persona pel dept.de vendes.
I vaig anar a fer totes les entrevistes...
...continuarà...
