Aquest país ha evolucionat de tal manera que només pensa en produir. Ja queden molt enrera els temps de les primeres colònies americanes on els pobres britànics no sabien com aconseguir menjar sense l'ajuda dels indis. Aquells temps on els carrers de ciutats com Filadèlfia eren plens de tallers on es practicaven els diferents oficis. Evidentment a Europa passava el mateix, aquí simplement ho havien copiat. La diferència és que nosaltres encara conservem algunes d'aquestes tradicions, ens agrada més aprofitar les coses, i val més que ho seguim fent, pel bé de tothom.
Tot això em va venir al cap perquè tenim un amic, que té un rellotge que li va regalar el seu pare. Fa tres anys que se li va espatllar i encara el porta parat, no el vol canviar perquè és una relíquia, però tampoc ha trobat ningú que li pugui arreglar. Llavors em vaig parar a pensar i vaig dir: i de sabaters que n'hi ha? Doncs crec que deuen ser difícils de trobar també. Ja no em posaré a demanar per cap boter, que nosaltres tampoc en devem tenir. I forners tradicionals??? En queden molt pocs (quasi tots mexicans). Encara costa més trobar xarcuters. La carn ve tota congelada en grans camions frigorífics i cap els supermercats. Haurem d'anar a buscar per algun poblet de muntanya a veure què trobem.
Tot aquest consumisme porta a una despreocupació i desvalorització de les coses. Per posar un exemple, els meus alumnes van arribar el primer dia de classe amb uns paquets de 20 llapis cadascú. Alguns portaven paquets de 40 o 50 llapis, fins i tot algun de 100. No llapis de colors no, llapis de carbó per escriure. Els vaig preguntar per què en portaven tants i els vaig fer la broma que amb tot aquest arsenal en tindrien per a acabar la carrera universitària i tot. El primer dia de classe ja vaig recollir un pilot de llapis tirats per tot arreu (passadissos, guixetes...) cada dia més llapis i més llapis oblidats, trencats o simplement: "aquest ja és massa curt i el llenço". Doncs resulta que ara ja m'estic trobant amb alumnes que no tenen llapis. Sort que en vaig arreplegar un pilot i ara els els vaig deixant prestats. La meva pregunta és: com poden gastar 40, 50 o 100 llapis en un trimestre? Perquè escriure no és pas que escriguin gaire... una cosa que si ajuda és que tenim una maquineta elèctrica a la classe que si et despistes se't menja el llapis sense donar-te'n compte. Jo recordo quan era petit que em compraven un Staedler de color blau amb una franja blanca per posar el nom i aquell llapis em durava pràcticament tot el curs. Acabava escrivint encara que fos sense la fusta, només amb la mina. Haurem de fer una carta als reis pequè els portin una altra capsa de 100 unitats!!!
L'altre dia també en vaig sentir una de grossa. Una professora espanyola de la Junior High School li va demanar a un alume seu si sabia d'algun lloc per reciclar les piles. El nano li va contestar: "Que es reciclen les piles???"
Que Déu ens agafi confessats!!! Espero que no arribem a aquest extrem! Que durin el sabaters, Visca el Rafa!!!
