Una altra de les coses que no podia deixar de fer era anar a veure els meus companys de feina de Metalbages! Després de tants anys de treballar allà, per mi són com una família.
Vam quedar per anar a dinar en un dels restaurants nous que havien posat en el polígon després que marxés jo.
Amb l'estona de dinar tampoc pots parlar molt o amb tothom, però com a mínim vaig poder veure'ls i posar-nos una mica al dia de tot plegat.
Ai! com us he trobat a faltar!!! Gràcies per tot el que m'heu ensenyat i hem compartit durant el temps que vaig estar aquí.
Com la cançó de les Olimpíades 92, "Amics per sempre", oi?
ResponEliminaI tant que sí...
ResponElimina