Per a no perdre la tradició, vam fer la nostra castanyada a casa. No vam poder trobar castanyes enlloc (segurament, si ens haguéssim mogut abans, n'hauríem trobat, però vam esperar a última hora...). Com que ja ens ho ensumàvem, vam posar a coure uns moniatos (codonys tampoc en vam trobar...), per si les animetes no ens portaven panellets.
Amb molta fe, vam pujar a dalt a cantar "La castanyera", el "Marrameu" i el "Què li donarem a la Pastoreta"... i quan vam baixar a baix, vam trobar tot de panellets pels racons del menjador!!! N'hi havia de pinyons, d'ametlla, de llimona, de melmelada de gerds (aquí el codonyat tampoc es troba...), i de Lacasitos!!!
A mig fer van arribar els valencians, que els havíem convidat, però que arribaven tard perquè havien anat a fer una paella i havien trobat un embús a la carretera.
Tot i no tenir ni mistela ni moscatell, ens ho vam passar d'allò més bé i vam estar molt contents de que les animetes ens haguessin vingut a visitar a l'altra banda de l'oceà!
Molt bé!! No perdeu els bons costums i tradicions... Jo aquest any en vaig fer uns amb llàgrimes de xocolata blanca per sobre, pensava que es desfaria però no ho va fer del tot, tot i així van quedar molt curiosos, i la xocolata cruixent li donava un toc diferent. T'haguéssin agradat!! I a la Dina segur que també perquè els va fer la Duna i tenien forma de cor. Ara queda la feina d'acabar-nos-els, perquè a casa el tiet Ernest i l'Alba, també van passar les animetes, i en van portar molts...
ResponEliminaMmmmmmm..........
ResponEliminaQuina bona pinta aquests panellets!
Molt bé per les animetes!! Tot i el gran viatge que van haver de fer per trobar-vos no se'ls van pas espatllar els panellets, sembla que fins i tot se senti l'olor!
ResponEliminaDéu no do quan tros que van recórrer, eh??
ResponEliminaA veure si l'any que ve tornen...