The Top of Utah Marathon

I finalment arriba el gran dia...

El dissabte 18 de setembre, a les 4h20' de la matinada, em vaig llevar sense fer soroll per a no despertar la Dina i la Lia. Em vaig vestir per córrer i vaig agafar les coses que havia deixat preparades el dia abans. Vaig anar cap a la recepció de l'hotel, que aquell dia obria l'esmorzar a les 4h per a que els corredors poguessin esmorzar, i vaig esperar a que arribés un dels autobusos escolars que duia els corredors des de tots els hotels de la ciutat cap al parc des d'on sortien els altres autobusos escolars que ens portarien a la sortida.

Només de baixar del primer bus per a pujar al segon, em vaig fer un tip de tremolar de fred. La temperatura prevista a Logan era de 6ºC i devia ser la real en aquell moment...

Un cop a dalt del Canyó, al punt de sortida, encara vaig tremolar més! Duia 2 jerseiets i un cangur, però no podia deixar de tremolar. Quin fred! I havia d'estar allà aguantant per fer la cua per anar al WC! Sort que l'organització havia posat una mena de tendes de campanya amb calefacció a dins i allà em vaig refer... oh, que bé s'hi estava...!

Uns dies abans de la cursa m'havia començat a fer mal la banda il.liotibial de les dues cames (fins i tot pensava que no podria córrer), però amb els tractaments anti-inflamatoris del Dr.Vito i una mica de descans, el dia de la cursa ja no me'n sentia. De totes maneres, m'havia anat a fer un "taping" i abans de sortir em vaig posar unes tires per sobre el genoll que també deien que ajudaven.

A les 7h del matí donaven la sortida i 2.400 corredors van començar a baixar pel canyó. Vaig agafar un ritme alegre, però que em feia trobar còmoda. A la milla 13,1 (mitja marató) vaig passar amb 1h35', que era a ritme de fer 3h10', però cap a la milla 18-19 vaig començar a agafar un garrot de cames tan bèstia que semblava que les meves cames eren dos rocs pesadíssims. No sé ni com corria, gairebé no podia moure-les... Em va començar a passar gent, però jo no podia apretar... A la milla 24 (2,2 milles abans d'acabar) vaig treure'm les tires de sobre el genoll i va semblar que se m'afluixaven una mica les cames. Penso que aquelles tires em van oprimir massa les cames i em van fer agarrotar, potser me les hauria d'haver tret abans... El cas és que vaig poder apretar una mica més fins a l'arribada. Ja a la recta final, vaig veure el crono que marcava 3h20' i vaig apretar les dents per a que no saltés a 3h21'! Al final vaig fer 3h20'34".

Per fer 6 anys que no entrenava i haver començat al Juny a preparar-la, penso que està molt bé el resultat, i estic molt contenta d'haver-la pogut fer i acabar!

Vaig quedar 8ª del meu grup d'edat, 24ª de les dones, i 132ª de la general.

Aquí em vaig estar asseguda una bona estona, amb una aigua gelada (prou neta, encara que aquí no ho sembli) per a desinflamar una mica les cames.

La Dina va estar entretingudíssima jugant a fer preses amb tot el que trobava: pedres, troncs, molsa, fang, vasos de plàstic...

Una companya de l'escola del Vito, que també havia de córrer però no va poder per lesió, ens va fer aquesta foto.

Gràcies Dina i Lia per deixar-me deixar-vos les estones dels entrenaments, i gràcies Vito per cuidar-les mentre jo no hi era i, sobretot, per fer-me aquests entrenaments tan ben fets i per cuidar-me ara al final, quan em pensava que no podria córrer. GRÀCIES A TOTHOM PELS ÀNIMS TAMBÉ!