15/10/12

Tracy Aviary

Quan feia un any que érem aquí, un dia vam anar al Tracy Aviary de Salt Lake City, que és com un zoo, però només d'ocells, i la Dina va fer una activitat que era donar menjar a uns ocells. Entrava a la gàbia, i aguantava trossos de poma, i llavors venien una mena de periquitos tropicals (els Sun Conure) i menjaven de la seva mà (per a veure l'entrada del 2010, clickeu aquí).

Doncs això li va agradar tant i tant, que sempre ens demanava que hi volia tornar... Així que vam buscar un dia per a poder-hi anar... Com que el Vicent feia res que acabava d'arribar d'Espanya amb la canalla, els vam dir si els feia gràcia venir i s'hi van apuntar, o sigui que vam ser una bona colla.

La pega és que l'activitat que volia fer la Dina, la de donar de menjar als "Sun Conures" estava plena i ja no la podíem fer... Enlloc d'això ens vam apuntar a donar de menjar als pelicans...

Només entrar, ja ens vam parar en una bassa que hi havia per a donar menjar als ànecs. En aquesta mena de caseta verda hi ha una maquineta dispensadora de menjar d'ocells. És a l'estil de les màquines de gormanderies o fruita seca: hi poses un "quarter" (25 cèntims) i et dóna una ració. El Vicent aquí estava enfeinat "escurant" les miques que queien per les vores... potser en va treure una altra ració sencera!!!




Per allà a dins hi volten algunes aus soles, que no estan en cap gàbia. Per exemple, aquest paó, algunes gallines, uns altres ocells que semblaven com polles d'aigua...




Vam anar a veure els que hi havia en gàbies, com aquest que no recordo com es diu, però que és un ocell del desert i té unes pestanyes llarguíssimes, per a protegir-se de la sorra quan fa vent, i que sona com una gaita. Pobret, està en perill d'extinció.




També hi havia un tancat, però sense sostre, amb aquestes i altres àligues. No s'escapen perquè tenen les ales malament i no poden volar.




Llavors ja se'ns va fer l'hora d'anar a donar de menjar als pelicans...

La cuidadora els va donar una carmanyola amb uns quants peixos a cada un...




I quan tothom estava apunt van començar a tirar peixos als pelicans!




Els pelicans, que ja els esperaven, anaven obrint el bec per a "pescar" els peixos que baixaven volant. Tenen un bec molt curiós: la part de sota té com una funció de tisora, i s'obre cap els costats fent que quedi una membrana més ampla per a poder agafar millor el peix.




Aquí tenim un primer pla del nº 36 :). Mireu el bec, sembla que sigui més llarg que el seu coll!




Aquí hi ha un vídeo. Fa riure perquè a mig fer vam veure que hi havia un altre ocell més petitó, barrejat per allà al mig, que també venia a buscar peixos... Ja el veureu.




Tot voltant per allà vam veure aquest banc que ens va deixar ben parats... Sabeu qui els fa????




La "Fundició Dúctil Benito", de Manlleu!




Hi havia també un show d'ocells al mini-amfiteatre que tenen i vam anar cap allà a veure'l. Van demanar un voluntari i van agafar a aquest nen tan xic, li van donar aquest bol amb menjar i li van dir que sortiria l'ocell més gran que tenien allà. De cop, va sortir aquest Emu corrent, directe cap al bol. Vaig pensar que aquest nen tenia molt valor, perquè tal i com venia de ràpid l'ocell, em sembla que jo m'hauria espantat i hauria deixat anar el bol a terra!




Va estar menjant amb molta afició i el nen va aguantar allà com un campió.




Després ens van ensenyar com era un ou d'Emu. És aquest tan negre que té a la mà esquerra. I ens van demostrar com era de fort un ou, tot i que ens semblen tan fràgils...

Van posar l'ou a dins d'una mena de caixa sense tapa i sense costat de davant per a que podéssim veure l'ou tota l'estona i, a sobre, hi van posar un coixí i una tapa de fusta que no estava agafada enlloc, només arrepenjada a sobre el coixí. Va anar posant-hi peses a sobre per anar fent pes, però va arribar un moment que es van acabar les peses i l'ou encara no es trencava. Llavors va demanar voluntaris que pesessin unes 30 lliures (15 kg, més o menys) i els va fer asseure a sobre... L'ou no es trencava... Al final, van anar venint voluntaris que pesaven més i es va aconseguir trencar l'ou. No ho recordo exactament, ara, però em sembla que el pes era de més de 50 kg...




Mentre dinàvem, se'ns va estar passejant per allà aquest paó...




I aquí tenim uns ocells ben peculiars... Un Mussol-Dina, un Tucà-Àlex i un Sun Conure-Lia...




S'ho van passar molt bé, però la Dina ja ens va demanr per a tornar-hi, per a poder donar de menjar als Sun Conure com aquella altra vegada...

1 comentari:

  1. Doncs us queda pendent perquè encara no ha pogut complir el seu desig!

    ResponElimina