Quan vaig començar a Orbit, el dia 22 d'agost de l'any passat, me n'anava a menjar tota sola a fora (a les taules i cadires que hi ha a vora la font). Encara no coneixia a ningú i tampoc volia menjar a dintre tancada, amb el bo que feia. La gent del meu departament tampoc menja a la feina. Tots agafen i se'n van a menjar a fora a algun lloc (aquí poca gent es porta el dinar de casa).
Quan va començar el mal temps, ja van treure les cadires de fora i vaig haver d'anar a dinar al menjador. A principi, no tenia una hora fixa per dinar, però un cop vaig començar a agafar el telèfon em van dir de dinar sempre a la mateixa hora per a poder donar cobertura als telèfons, o sigui que vaig començar a anar-hi a les 12h30' (aquí la gent comença a sortir a dinar a les 11h, 11h30'...). La Nancy de Recepció sempre dina de 12h a 1h i vam començar a coincidir. També hi havia el Manny i la Mary que feien de 12h30' a 1h com jo, i vam començar a fer una colla. El Craig es va afegir al final.
Nosaltres, a casa, sempre ens fem una amanida, per dinar. Hi posem de tot i força per a que hi hagi fibra, proteïna i greixos bons i se'ns posa la mar de bé i ens trobem com uns reis. Si és dia de treballar, el dia abans, al vespre, ens les deixem preparades i al matí les amanim amb oli i ens les emportem.
L'altra gent porta de tot menys amanides... des de menjar pre-cuinat, envasat i congelat, fins a pizza, passant per sopa o senzillament burritos, sandwitxos, gormandaries, galetes...
La cosa curiosa és que, sense jo dir res, tots han acabat fent-se unes amanides com les meves!
Va començar el Manny, interessant-se per el que hi posàvem. Jo li vaig explicar, i li vaig dir que nosaltres no solem menjar res que sigui farines refinades (pa, pasta, pizza, crackers, ...) i li vaig parlar del llibre del Dr. Phil Maffetone (The Big Book of Endurance Training and Racing) que s'havia llegit el Vito, que parla d'una manera de menjar i entrenar totalment diferent al que es creu que és el millor... Bàsicament diu que s'ha d'entrenar el cos a cremar greixos i això s'ha de fer donant-li greixos sans (alvocats, olives, fruita seca -que no deshidratada-, salmó fumat, oli d'oliva o de coco, ...), perquè si menges coses que tenen un índex glicèmic alt, el teu cos rep energia immediata i intenta gastar-ho en comptes de cremar greixos, com que no pot cremar tanta energia de cop, enmagatzema tot el que no ha gastat en forma de greixos, però no els cremarà si seguim donant-li més "sucre". A més, aquest tipus de menjar fa que tornis a tenir gana de seguida, o sigui que no ens convé...
Total, que el Manny va començar a portar-se les seves amanides, i al darrera ho va fer la Mary. La Nancy també va començar, però és diabètica i va dir que havia de fer una altra dieta... El Craig també s'hi va ajuntar al cap d'un temps i al final érem tota la taula menjant igual! :)
Em va fer molta gràcia i un dia vaig dur la càmera per a fer-nos una foto!
Tots segueixen ben contents perquè s'han aprimat i es troben de meravella...
Veig que sou uns fans d'aquest llibre tan tu i el vito..al final me l'haure de llegir!
ResponEliminaEl Departament de Salut dels EEUU t'haurà de donar un premi per ajudar la seva població a estar sana i ben proporcionada!
ResponEliminaPerò, si es fa tot això que dius (ep, que a mi m'agraden les amanides, eh?), dec poder menjar un tall de "mona", oi?
Mare, la mona no et convé pas gens... Però el millor de menjar sempre sà és que de tant en tant es pot fer un "extra", perquè tornaràs als teus bons hàbits. A més, quan portes un temps menjant així com diu el Dr. Maffetone i fas un d'aquests extres, te n'adones que no se't posa gens bé i et passen les ganes de tornar-hi!
ResponEliminaRoger, sí que te l'has de llegir, sí, aquest llibre. Jo no me l'he llegit, però el Vito me l'ha anat explicant a mida que se'l llegia. Tot té molt sentit, tot i que és al contrari del que acostuma a pensar la gent. "Quan tingui temps"... tinc ganes de llegir-me'l, ara que el meu anglès és una mica millor.