La Marató d'Ogden

El dissabte 21 de maig vaig córrer la Marató d'Ogden.

Aquest cop no em va anar gaire bé. Abans de la mitja marató ja em vaig trobar sense forces. Em trobava molt forçada físicament... També vaig tenir mal de panxa i vaig vomitar (suposo que els beures i els gels que donaven als avituallaments no se'm van posar bé...). També em va agafar mal d'esquena i em costava respirar (se'm va quedar com engarrotat allà on s'insereix el diafragma). Això em sol passar quan passo nervis i és que portava una temporada molt nerviosa perquè estava buscant feina i no sortia res...

Total, que vaig fer 3h39'. Tampoc és que estigui molt malament però, havent fet 3h20' a Logan, jo esperava fer-ho igual o millor...

El Vito em deia que havia de tenir en compte que aquesta vegada vaig haver d'entrenar sempre a la cinta de córrer del gimnàs en comptes de sortir per fora (només podia sortir el dissabte perquè entre setmana tenia a la Lia i m'havia de quedar a l'Aquatic per a poder-la deixar al Day Care) i no és el mateix córrer per fora que a la cinta. Quan corres a la cinta només has de "saltar", perquè la cinta ja va corrent. No t'has d'impulsar i desplaçar tu, només has d'anar aixecant els peus. I és veritat, perquè vaig tenir agulletes a llocs on només en tens quan fa temps que no corres i llavors ho fas un dia. Amb el temps que porto entrenant, no n'hauria hagut d'agafar, en aquests llocs, però havent corregut sempre a la cinta, és com si no estigués preparada per a córrer al carrer.

També portava des del canvi d'hora dormint molt poc, per això de buscar feina, i anava cansada... Total, moltes coses juntes. Però l'important és que la vaig poder acabar.

Sobretot, estic super orgullosa d'haver-la fet sense plantilles!!! Des que vaig començar a fer atletisme, deu fer uns 23 anys (uff!) que duia les plantilles (primer les del Rueda i després les de l'Osorio) i no me les treia per res. Les duia per córrer, per caminar, per estar per casa... Quan em vaig quedar embarassada de la Dina vaig començar a treure-me-les a estones, però les duia encara el 90% del temps. Amb la moqueta a casa i ara aquí als EEUU, ja només les duia per córrer i per anar pel carrer, i per casa anava sempre descalça. Després de la marató de Logan, el Vito em va convèncer d'intentar "deixar-les" (per mi era com una dependència) i, com que havia de començar a entrenar molt suau i fent poca cosa, vaig decidir provar-ho. Em vaig comprar unes NIKE Free (a part de que tenen una mica de taló, m'encanten, són tant còmodes... és com no portar res) i vaig començar, a veure què... i mica en mica, mica en mica... he acabat una marató! Ara em sento "alliberada"! Estic molt contenta d'haver-ho fet. Gràcies Vito!

Ara la següent serà New York... Sí! I'm in! (és l'eslogan...). Em vaig classificar amb la marca de Logan.

Aquí a la foto estic amb el Dani, un altre professor, que també la va fer.