Hurt in the Dirt

El 20 d'Agost feien una cursa al Fort Buenaventura d'Ogden. Hi havia una cursa de 10 km al matí, un duatló especial al migdia i una altra cursa de 10 km al vespre, amb frontals.

Totes les curses eren "tot terreny: per camí de carro, atravessant rius, saltant o passant per sota de troncs, pujant i baixant escales de fusta o pedres, ... El duatló era doble: es corria, s'anava amb MTB, es tornava a córrer i es tornava a anar en MTB. I la cursa de la nit, era igual que la del matí, però a les fosques. Havies de portar frontal i l'organització havia posat com uns bastonents petits d'aquellls que són fluorescents a la nit, per a marcar una mica el camí...

A mi em feia gràcia la de la nit, perquè havia fet aquella pedalada de Sant Fruitós nocturna un parell de cops i m'ho havia passat pipa, però no sabia com estaria la Lia aquell dia, i si tenia son podia molt ben ser que no pogués fer la cursa... o sigui que vaig anar a per allò segur i em vaig apuntar a la del matí.

Com que havia entrenat tan malament últimament, amb tota l'angoixa de Convergys (m'ofegava corrent i havia de caminar), no volia sortir al davant, perquè no em trobava "competitiva" que diguéssim, però semblava que ningú no es volia posar a davant a la sortida i, ja que estava allà, doncs no me'n vaig pas anar endarrera (almenys estava ben ampla...). Em feia una mica de respecte, perquè el nom de la cursa (Hurt in the Dirt) ve a ser "ferit a la brutícia" i a les propagandes deien que et faria falta la teva mare després de la cursa... Tot i això vaig pensar que més bèstia que un XTerra no podia ser, però en els emails que havien enviat abans de la cursa, deien que no et posessis roba de córrer maca, perquè quedaria estripada i bruta de sang... Quan ja vaig veure que, a sobre, ningú no volia sortir al davant (normalment, la gent apreta per posar-se al davant de tot, a la línea de sortida), doncs vaig pensar: "Carai, potser sí que anem a fer-nos mal, aquí, i ningú vol ser el primer!"...

I van fer el tret de sortida...

Hi havia un fotògraf que va fer unes fotos boníssimes!!! Per això n'hi he posat tantes... És el cop que m'han fet més fotos durant una cursa, amb diferència!

El primer tros, després de passar per sobre uns troncs i algunes pedres, era tot planer, voltejant

la bassa de Fort Buenaventura...

...que precisament és allà on NDPA (l'escola del Vito) va fer el Polar Plunge el febrer d'aquest any (hi ha una entrada feta del 7 de febrer).

Hi havia un tros amb troncs tombats per tot arreu, i havies de passar-los o bé per sobre o bé per sota...

En un parell de llocs s'havia de creuar un riu...

Aquest era un tram planet amb sorra i pedres...

...just abans de pujar una pujada molt dreta amb esgraons de fusta... la baixada era un corriol, amb un tram tan dret que era impossible frenar-te...

Un altre cop creuant el riu...

... i un altre cop...

Que freda era, així de cop i volta...

Féiem 4 voltes de 2,5 km i creuàvem el riu 2 vegades cada volta, total: 8 cops. Havia vist un video de l'any passat on un noi havia de tornar endarrera a buscar la sabata, que se li havia quedat enganxada al mig del fang... o sigui que jo, ben previsora, em vaig cordar les bambes ben fort!

Al final, estava tant enfangat que per sortir del riu t'havies de posar a 4 grapes i clavar les ungles al fang per no relliscar...

Llavors hi havia una tanca que s'havia de saltar, just abans del pas per meta...

Heu vist quina cama tan llarga que tinc??? (:)) Aquesta foto m'encanta! Aquest noi feia unes fotos genials...

Aquí em sembla que ja m'havia posat primera i, un cop vist que no era per fer-se mal, m'ho estava passant com mai!

Aquí reia de la vergonya que em feia saltar la tanca d'aquesta manera... hi havia gent més alta que la slatava com si fos una tanca... o senzillament posant una mà a sobre la tanca i arronsant les cames per sobre la fusta... i jo feia un salt gairebé com una lateral!!!

Si torno a fer-la l'estiu que bé, hauré de practicar aquest salt de la tanca... :)

Va ser una cursa molt molt divertida, per a repetir-la!

Aquí ja arribava, ben feliç i triomfant!

La medalla era molt original, perquè es pot fer servir d'obridor!

Un cop vaig haver acabat jo, vam anar a casa a dutxar-me, perquè anava de porqueria fins al cul (literalment). Vam dinar i vam tornar cap aquí, que li tocava fer el duatló al Vito!

Mentre ell es preparava, vam estar al lloc que havien muntat per la canalla. Hi havia tot d'estacions amb diferents jocs. Els van posar un braçalet de paper i, cada cop que feien una acitivat, els marcaven el braçalet. Quan tenien totes les marques, els donaven una samarreta ben maca, amb tot de colors alegres, estil hippie.

Aquí eren als inflables. La Lia, sorprenentment es va atrevir a entrar a l'inflable (sempre li havien fet molta por) i va fer 4 salts (això sí, agafada a la xarxa!!!):

Llavors van anar a un circuit d'agilitat i obstacles cronometrat.

Els agafaven el temps i havien de córrer a fer-ho tot: primer anaven amb un noi que els posava una goma elàstica a la cintura i havien de córrer endavant per a tocar una campana que tenien 10m, però era difícil perquè la goma els tibava endarrera...

Llavors feien la resta del circuit ... (mireu el video):

En acabat, vam avituallar amb un geladet...

I ja es va fer l'hora de la sortida del Vito. Feia una calor terrible...



Hi havia gent que feia tot el duatló i gent que el feia amb relleus (uns feien el córrer, els altres feien la bici).

Corrent feien el mateix circuit que nosaltres, però amb més calor...

Aquí era just abans d'enfilar-se cap amunt, per les escales de fusta...

El veieu, el Vito, allà dalt??? Pujava molt!!!



Aquí era en acabant la cursa a peu, agafant la bici...

Aquesta és una de les foto que va fer aquell noi... es nota la diferència eh?

Una altra de les seves...


Aquí deixava la bici i tornava a córrer...

Anava molt bé: entre la 1ª i la 2ª posició...



... fins que se li va fer una pilota a la panxa ...

Aquí ja ens va dir que estava sec i necessitava més aigua, perquè hi havia molt pocs avituallaments, però ja se li havia posat malament el que havia begut, i ja no va poder córrer com volia...

Va acabar 2n, que està molt bé, però amb males sensacions...


En acabar ens donaven una gerra de cervesa de vidre molt xula. I ens deixaven omplir-la de "Rootbeer" del Roosters (feta artesanal) que en teoria és boníssima (a la gent d'aquí li encanta), però nosaltres no ens ho podem beure... És IGUAL que si et beguessis el LISTERINE!!! Mira que vaig provar-ho, eh? perquè vaig pensar que seria més bona, però la vaig haver de llençar... Ecs!

La cursa de la nit la va fer el Dani (un altre professor espanyol) i va ser molt xula, però les fotos van quedar molt malament. Nosaltres, que no ens volíem pas quedar fins tant tard, vam estar xerrant amb un matrimoni americà que està vivint a Bèlgica. L'home és ciclista professional (fa ciclocross) i és diu Jonathan Page. La Dina i la Lia s'ho van estar passant pipa amb 2 dels seus fills (el 3r tenia mesos i no jugava :)). Sembla mentida com es van arribar a avenir, havent-se acabat de conèixer...

Repetim Lagoon

El diumenge 14 d'agost vam tornar a anar a Lagoon. El dia que hi havíem anat amb la Sunrise ens van quedar moltes coses per fer, i vam decidir tornar-hi.

Abans, però, vam fer la tallada de cabells oficial d'abans de començar l'escola...

Aquest era "l'abans"...

I aquí a Lagoon es pot veure "el després"...

Com sempre, els vaig deixar el rínxol com a "testimoni" de cabells llargs i arrissats...

Ben entretingudes

Aquest és un dels regals que va fer-li la família a la Lia pel seu aniversari: tota una colla de ninetes adhesives, amb diferents formes, vestits i pentinats...

Es van arribar a passar tanta estona així, ben entretingudes... I això era sense arribar a enganxar-les!!!

M'ofereixen una feina!!!!!

Tot i estar treballant a Convergys, jo vaig seguir enviant CV a tot arreu... Primer no sabia quan hi duraria, allà i, segon, tot i que ja vaig veure que ells no em farien pas fora, tenia molt clar que no era un lloc on volia estar-hi gaire temps. A part d'estar molt angoixada pel tipus de feina, per com ens havien ensenyat de malament i per la meva inseguretat amb l'idioma, les condicions de treball eren molt dolentes: el sou molt baix, una manera de treballar gens professional, horaris canviants, i una manera molt poc considerada de comptar les hores treballades, descansos i hores de dinar.

Total, que a finals de Juliol, em van trucar d'Orbit Irrigation Products. Em van dir que em volien fer una entrevista per telèfon per la posició de "Account Coordinator-Sales Support" (perquè havia aplicat per a dues posicions més...-jo m'apuntava a tot...-) i vam quedar per a l'endemà (el dia 28, just 2 anys i 2 dies després d'arribar aquí a Utah) per a parlar una estona per telèfon. Estava tant contenta!!! Veia una porta oberta per a poder sortir d'aquella mena de presó que, per mi, era Convergys.

L'entrevista va anar prou bé i els vaig interessar perquè, quan vaig trucar per a veure com anava la cosa, ja em van proposar una altra entrevista cara a cara allà a Orbit. Estava ben emocionada!

El dia 3 d'agost, vaig baixar cap a North Salt Lake per la I-15 (uns 25' o 30' amb cotxe) i vaig dir a la Recepcionista que tenia una entrevista de treball. Al cap de poc, ja va venir el Shawn Weaver (director de RRHH) i la Joan Carter (la Directora del Dept. de Vendes) i vam entrar a la "Showroom" a fer la reunió. Aquesta sala és molt gran i hi tenen tot de postades amb els seus productes, tal i com els venen als grans magatzems de bricolatge i jardineria. Em van estar demanant coses de la meva feina a Metalbages i em van demanar també sobre el meu nivell de francès. Necessitaven algú que parlés francès per a tractar amb els clients de Canada, que a vegades no saben o no volen parlar anglès.

Vam quedar que tornés a trucar al cap d'uns dies, a veure què, però ja no vaig tenir temps... Ells mateixos em van trucar i em van dir que em volien fer una altra entrevista, aquesta vegada amb els Team Leads (els responsables dels diferents equips del departament). I vaig anar a fer la 3ª entrevista el dia 5 d'agost, just el dia que feien "Lagoon Day" (l'empresa tancava al migdia per anar a Lagoon -el parc d'atraccions que hi ha allà a la vora-). És curiós, però no estava gens nerviosa, quan anava allà. A les primeres entrevistes que vaig fer a LIFETIME, al novembre-desembre de l'any passat tremolava com una fulla fins a tal punt que gairebé no podia parlar... Fins i tot em vaig posar malalta dels nervis que passava... Ara no sé si és que ja n'havia fet tantes que ja ho tenia superat, o que ja m'ho agafava diferent...

Recordo les trucades des del lloc de descans de Convergys, desitjant que em diguessin que sí... I em van dir que sí!!! El Shawn em va dir que em passaria una oferta de treball, que me la mirés i, si ho trobava tot bé, l'omplís i els la tornés. Vam quedar que començaria el 22 d'agost, per a poder donar uns dies a Convergys (que no crec que els necessités: cada dilluns començava el training un nou grup de 15 o 20 persones).

Aquella tarda-vespre vaig passar-ho molt molt malament, perquè l'oferta de treball no arribava... Se'm va fer un nus al cor... Només pensava: i si s'han repensat? I al final, ja tard, va arribar l'email!!!! Va ser una alegria tan gran!!! Va ser com si em salvessin... Sempre que veig el Shawn el veig com el meu "salvador"... li estic molt agraïda per haver-me obert una porta.

Ja vaig dir al meu Supervisor que plegava i vaig estar esperant amb candeletes que passessin tots els dies ben ràpid...

Celebració al Parc

El mateix dia 10 a la tarda vam fer una festa al parc amb els professors espanyols i la Mornie, la meva ex-professora d'ESL, que també té una nena a l'escola del Vito, que va a la classe del Juan Carlos.

Com que just havia començat el col.le el dia abans, va ser una bona excusa per a retrobar-nos després de les vacances de tothom.

La Lia va estar contentíssima: aquest cop la festa era per ella, i els regals, i ... el pastís!!!

Aquí estava llegint "Lia 3"

Vam estar una estona xerrant, mentre la canalla jugaven (la Lia va trobar un gat que voltava per allà i no el van deixar tranquil ni una sola estona...)

I ja va arribar l'hora de la pinyata. Com que a la Lia no li agrada això de picar (sempre que han picat una pinyata li ha fet por o cosa), en vam buscar una que en comptes de picar-se per a que sortissin les coses de dins, tingués cordills per a tibar. Només n'hi ha un que ho faci baixar tot, i la gràcia estar en trobar aquest.

La Lia va fer els honors i va tibar el primer cordill (lila, per suposat)...

I com que no va caure res... ja va ser el torn dels altres (un torn molt compartit, com es pot veure...). De canalla hi havia l'Andrea i l'Àlex (de València), el Rodri i la Moni (de Madrid), la Taylor i la Kennady (les filles de la Mornie) i el Mateo (fill del Jorge i la Pilala).

I tots per terra a recollir les coses i posar-les a les bossetes... Per no posar tantes gormandaries, vam posar-hi panses, uns paquetets que vénen amb bastonets i una mena de crema de formatge, alguna xocolata i ...

...coses que no es mengen, com aquestes ulleres tan estrellades, pilotetes d'aquestes que boten tant, i ja no recordo què més...

I va arribar l'hora de bufar les espelmes! Aquest pastís tan gegant és del Costco (tot ho venen gran, allà!) i l'encarregues i dius si el vols de xocolata o blanc (no dic nata perquè no és ben bé nata), i la decoració que hi vols. Ja tenen un mostruari allà i pots veure com són. Llavors pots triar el color de segons què (en aquest cas vam triar el color de les roses)...

Mentre féiem la festa, allà a la vora hi havia ua família que estava passant la tarda al parc i havien anat a comprar blocs de gel. Estaven baixant per aquesta baixadeta a sobre del gel i s'ho passaven pipa. Aviat, la nostra canalla ja s'hi va infiltrar i van demanar si ells també ho podien fer. Com s'ho va passar!!!

A canvi, els vam convidar a pizza, pastís i beguda. Tot i que la cosa del gel no tenia preu!

Tothom va estar molt content i ho vam allargar tant com vam poder... fins que ja se'ns va fer fosc i una lluna ben gran i maca (aquí no se'n veu gaire, però era gran gran) es va començar a enfilar per sobre el campanar de l'església que hi havia al costat... Ja vam donar a celebració per acabada, que a l'endemà era dia de tornar-hi!

Apa, fins l'any que ve!

La Lia fa 3 anys!!!

10 d'Agost del 2011

La Lia, que va arribar aquí a Utah amb només 11 mesos, ja feia 3 anys!!! Mare de Déu, com ha passat de ràpid...

El dia abans, vam celebrar-ho a casa, bufant les espelmes i menjant aquell pastís de maduixa tan bo tan bo tan bo...



Va estar contentíssima de que ara sí que li toqués a ella!

Comiat al Tepanyaki

I va arribar l'hora de l'últim sopar...

El dia 1 d'agost vam anar a sopar a fora plegats per a dir-nos adéu... a l'endemà al migdia ja marxaven... i jo ja no els podria dir adéu perquè estaria treballant... quina amfitriona... ni els rebo, ni els acomiado...

Vam portar-los al Tepanyaki. Un restaurant molt especial, on les taules són una barra de marbre que tenen un tros que és una planxa gegant. La cambrera et demana què vols i t'assignen un dels seus xef (que solen ser vietnamites, com l'An, que anava a l'ESL amb mi) que ja ve amb un carro amb tots els ingredients que necessita per a fer el plat que has demanat.

El primer que fa és repassar què vol cada un, i preparar la planxa, que ja està calenta. Hi tira una barreja d'oli amb vodka, i fa una flamerada que espanta. Espanta de veritat, i els cops que hi hem anat, ja no m'he tret a la Lia de sobre la falda en tota l'estona... Són molt considerats i, abans de fer-ho, ja avisen per a que ho diguem als petits... però tot i així, a la falda es queda...

A partir d'aquí, ja és tot un show fins al final... Com que vam demanar arròs fregit per a acompanyar, va estar una estona fent malabarismes amb l'ou i va acabar trencant-lo fent-lo caure a sobre el cantell de l'espàtula!!! L'An, un cop que el vam tenir a ell, el tirava enlaire, abans de trencar-lo i el feia caure a dins del seu barret, fins que el necessitava. Abans de començar, també, fan tot un concert picant els ganivets i espàtules metàl.liques entre ells i contra la planxa, i tirant-los a l'aire i caçant-los sense que caiguin a terra...

Aquí ens van fer un volcà amb la ceba... La van tallar a rodanxes i les van posar invertides, de manera que quedés en forma de volcà. lavors hi van tirar la barreja d'oli i vodka i ho van encendre. És bonic de veure de veritat.

Tots vam menjar molt de gust. Des de l'amanida o la sopa de ceba que et porten al començament, passant per l'arròs o els fideus d'acompanyament, les verduretes a la planxa, fins al salmó, o les gambes, o el pollastre o el bistec, ... tot estava boníssim de debò.

En sortint vam estar una estona per fora (els grans xerrant i els xics fent la mona per l'herba i jugant amb els bastonets de menjar)...

I finalment ens vam fer l'última foto plegats...

Vam passar uns dies molt agradables i a l'endemà de que marxessin, ja els trobàvem a faltar (la Lia es va llevar i va dir: "On és el Sebas?")